sábado, 11 de diciembre de 2010

Practica 3: Distorsions cognitives

Com a la pràctica anterior, començarem aquesta entrada amb un xic d’història  que ens introdueixi cap a la practica d’avui sobre les distorsions cognitives.
En primer lloc, tornarem al passat de la historia de la psicologia, on trobarem informació que ja havíem esmentat a la pràctica passada, però que és necessària per entendre els orígens de la psicologia cognitiva i el que els cognitivismes definien com a distorsions cognitives.
A continuació, esmentarem alguns exemples de distorsions cognitives per entendre millor la teoria, ja que en això es besa la practica d’avui: buscar exemples de determinades distorsions cognitives segons la classificació de A. Ellis. Segur que us sentireu identificats amb més d’una, si més no, jo m’hi he sentit.
UN XIC D'HISTÒRIA:
Al segle XIX, com vam dir a la practica de dessensibilització sistemàtica i per repassar, amb Wilhem Wundt (amb l’estructuralisme) i William James (amb el funcionalisme) s’entenia  psicologia com la ciència que estudiava els estats de consciència. Aquesta definició, poc acollida per molta part de la població pel fet que la consciència no es podia mesurar va provocar un canvi en la definició del què era la psicologia. Així, amb la figura de Watson (conductisme), la psicologia passa a ser la ciència que estudiar la conducta observable. D’aquesta manera, tot el que quedava fora de “la caixa negra” (la ment) no s’estudiava. Es deixava de banda aquell estrany paràmetre que era la ment en aquell temps.
Podem trobar doncs figures com Ivan Paulov (qui introdueix el condicionament clàssic; E (estímul) --> R (resposta)) i Skinner (que introdueix en condicionament operant; E (estímul) --> R (respostes) --> C (conseqüències. Premis o càstigs). Però el conductisme radical va anar evolucionant, i a la segona meitat del segle XX s’incorpora un nou element a la idea de psicologia, un element abans esmentat i que es va deixar de banda per inconformitat social: s’acceptà la psicologia com a ciència que estudia la intel·ligència, les emocions…,  en definitiva, la caixa negra (la ment, allò no observable). Aquesta introducció de l’estudi de la ment s’anomena COGNITIVISME, i és la base de la pràctica d’avui.
Els màxims exponents d’aquest corrents psicològic són A. Ellis i A.T. Beck. Amb ells, es va considerar un nou element en l’esquema de la conducta: l’organisme. L’organisme és aquell element que enllaça l’estímul amb la resposta donada, la qual tindrà unes conseqüències. És la persona, amb capacitat per pensar, processar, la Informació i decidir posteriorment què farà, la que donarà una resposta concreta i personificada a l’estímul o situació. D’aquesta manera s’intenta explica que les persones reaccionem de maneres diferents a un mateix estímul perquè tots no som iguals ni pensen les mateixes coses, ni processem una mateixa informació d’igual manera. Tenim ments diferents.
Amb això també es volia explicar que els éssers humans no només aprenem per premis o càstigs, com postulava Skinner, si no que posseïm una “maquina” realment impressionant, que fa que les nostres respostes, com a persones humanes, siguin úniques i personificades per a cada subjecte.
L’esquema va evolucionar de la següent manera:
E (estímul) --> O (organisme, que dona una resposta ) --> R (resposta) --> C (conseqüències)
Així doncs, la persona pot reaccionar de maneres diferents, segons pensi i el resultat que vol obtenir, cap a on es vol dirigir i el camí que esculli per dirigir-s’hi. Podria ser que amb la seva reacció o resposta aconseguís les conseqüències desitjades, però podria ser que no fos així i s’hagués “equivocat” amb el seu pensament i la decisió que va prendre, donant lloc a conseqüències indesitjables. D’aquests tipus de pensaments congitivistes s’anomenen DISTORCIONS COGNITIVES, que es defineixen com a un conjunt de pensaments desajustats que podrien tenir conseqüències negatives.
La DEPRESSIÓ pot ser una d’aquestes conseqüències. Segons qui la defineixi i qui l’estudi, aplicarà diferents solucions, segons el seu pensament. Hi ha moltes explicacions per a un mateix tema. Seguint aquesta línea, el model mèdic donaria com a causa de la depressió un dèficit de serotonina i oferirà com a solució alguna substància mèdica com el “Profac”, en canvi, el model psicològic entendrà la depressió com a un estat en que la persona s’aïlla, es reprimeix, perquè creu que no te control sobre la seva vida. En aquest model, s’entén que la etiologia de la depressió són les distorsions cognitives. En aquest cas, s’intentarà tornar a donar al pacient seguretat i convèncer-lo de que pot tornar a controlar de nou la seva vida.
A. Ellis i A.T. Beck (psicòlegs cognitivistes) proposaven dues formes de teràpia diferents per combatre la depressió: Ellis proposa la TREC (teràpia racional emotiva conductual) i Bech proposa la TC (teràpia cognitiva). Totes dues consisteixen en detectar els desajustos de pensaments i canviar-los per una altre manera de pensar. El que feien aquests psicòlegs amb les seves teràpies era detectar els pensaments desajustats i classificar-los per tipus.
Ellis va fer una classificació de les diverses distorsions cognitives. Per treballar aquesta practica agafarem algunes de les distorsions que aquest va classificar.

LA PRACTICA:
La practica de les distorsions cognitives la vaig fer conjuntament amb la Khaoula Chentouf Laura Albó i jo mateixa, Melissa Casado. Consistia en trobar dos exemples de possibles distorsions cognitives de cada classificació.
En aquest cas trobem 12 classificacions, encara que podrien haver-hi més:
1.       Generalització excessiva
a.       En Joan em va deixar, el Xavier també… Tots els homes em deixaran!
b.      La Maria es gironina i en marc barceloní… Tots dos es passen el dia treballant i no es gasten ni un duro i s’ho guarden tot per ells. Tots els catalans són uns garrepes.

2.       Abstracció selectiva
a.       He tret un 9 a l’examen però podria haver tret un 10 si hagués contestat bé aquella pregunta tan fàcil… Sóc ben tonto.
b.      He preparat totes les coses pel viatge però m’he deixat les ulleres maques, així que només penso en que me les he deixades i que les que porto, encara que hi veig igual, no són del color aquell tan maco.

3.       Polarització o pensament tot o res
a.       Ningú entén com em sento…
b.      Sempre les coses són desastroses quan les faig jo…

4.       Desqualificació d’allò positiu
a.       He tret molt bona nota del treball de recerca però ha sigut perquè el tribunal no era tan exigent com el dels altres.
b.      Diuen que he sortir molt maca a les fotos, però és perquè m’han maquillat molt i el photoshop fa miracles.

5.       Lectura del pensament
a.       Estic parlant amb una persona i aquesta està molt callada, llavors penso que l’estic avorrint, i encara que li digui que callo perquè em sembla que m’estic fent molt pesada i ella em digui que no m’ho crec, i realment penso que està avorrida i només m’ho diu per quedar bé.
b.      Ha obert el regal i ha fet un somriure una mica sospitós… encara que digui que li ha agradat jo se que és mentida i que pensa que és molt lleig.

6.       Endevinar el futur
a.       No cal que el convidi a la festa perquè se que trobarà alguna excusa per dir-me que no i no venir.
b.      No cal que vagi a mirar-me res de roba si igualment no trobaré res que em vagi bé.

7.       Magnificació i minimització
a.       Aquell noi m’està mirant tota l’estona sense parar… segur que li agrado!
b.      M’ha donar una rosa per demanar-me perdó, però segur que això ho fa amb totes…

8.       Raonament emocional
a.       Avui m’he aixecat de mal humor, millor és que em quedi a cada perquè a la festa m’avorriré molt.
b.      Avui m’he aixecat molt feliç i prefereixo no anar a classe perquè em toca aquella assignatura que no m’agrada gent i m’amargaré i no en tinc ganes.

9.       Etiquetar erròniament
a.       Aquella noia ha passat pel meu costat i no m’ha saludat, és una antipàtica!
b.      Tenia molta set i el meu company que tenia aigua no me’n ha donat… és un egoista!

10.   Autoinculpació
a.       Si no l’hagués castigat ell no hauria sortit sense el meu permís i no hauria pujat a aquell cotxe on va tenir l’accident … Tot és culpa meva.
b.      Si a part de posar el despertador hagués posat l’alarma del mòbil no m’hagués adormit i hagués arribat a temps a l’entrevista i m’haguessin donat la feina.

11.   Personificació
a.       Vaig ser jo la primera en portar aquells pantalons i ara els porta tothom iguals.
b.      Vaig convèncer-la perquè anés a la festa on va conèixer el seu novio. Ara, gràcies a mi te xicot.

12.   Imperatiu categòric
a.       Una mare que creu que la seva obligació és fer sempre feliç als seus fills.
b.      Hauria d’haver anat a veure-la abans en comptes de fer altres coses.

CONCLUSIONS I REFLEXIÓ:
M’interessa molt el tema de les distorsions com a possible causa d’altres patologies, de depressions, etc. Aquests pensaments que estan “a l’abast” de tothom, i que possiblement ens hem sentit identificat amb més d’un, em fan veure la fina línia que separa els pensaments “sans” dels “distorsionats” i lo fàcil que és caure en un estat depressiu per culpa d’un pensament negatiu, repetitiu, a causa d’una determinada circumstancia. Un pensament que no sabem ben bé com sorgeix, perquè no tenim accés al procés de formació, però que no podem evitar.
Em plantejava si serà possible que certes persones siguin més propenses que d’altres a tenir pensaments d’aquest tipus, o les circumstancies de la vida poden ser tan fortes com per fer que algú, aparentment optimista, deixi de ser-ho... No se si podria haver un factor genètic que predisposés a la persona a aquests estats depressius, però que un fet pot canviar-te la vida, penso, si es veritat. Cal a dir que no totes les experiències afecten a totes les persones per igual, però tinc per mà un exemple que es força clar per donar a entendre el que vull dir:
L’autoinculpació és per mi una de les distorsions més danyines i difícils de controlar... Com li fas entendre a un pare que a perdut al seu fill per circumstancies que ell no podia controlar, però que s’inculpa a si mateix, repetint-se que si en un hipotètic cas ell hagués fer això o li hagués dit allò altre aquell fer no hagués passat? Com li fas entendre que a la vida hi ha circumstàncies que s’escapen del nostre control? Com ho fas perquè aquesta persona deixi de tenir aquests pensaments i torni a prendre el control de la seva vida? No ha de ser gens fàcil quan aquest està totalment convençut de les seves paraules, i aixó és aplicable a qualsevol tipos de distorció, com les que hem esmentat a la pràctica mitjançant exemples.

D’altre banda, aquesta practica també m’ha fet veure i comprendre com per l’estudi de la psicologia era més que necessari la introducció del cognitivisme. No podem separar les emocions de la conducta de la persona, perquè van de la mà, la persona es comporta d’una determinada manera perquè se sent desgraciada, te por, o pel contrari sent alegria, goig... amb això corroborem el fet que el conductisme hagués hagut d’evolucionar perquè no mostrava interès en allò que, a la meva manera de veure, és lo realment important: els processos que fem, abans de reaccionar d’abans d’un estímul o situació.
Lligat amb això, veient el comportament d’una la persona podríem dir com se sent perquè ha reaccionat d’aquesta manera, però no és del tot cert, perquè mai es pot arribar a saber  que pensa una persona amb total certesa... Podria ser que una persona estigues trista i li afectés molt alguna cosa, però ho intentés desmentir amb una conducta alegre i riallera. En aquests cas, la conducta de la persona no va lligada al seu estat anímic. M’explico, el possible pensament d’aquesta persona podria ser el següent: M’ha fet molt de mal el que m’ha fet, però millor no li dic res i segueixo com sempre. El fet que intenti ocultar-ho d’aquesta manera també es podria considerar una distorsió?

Ara estaria bé prendre nota del que hem après en aquesta practica i porta-ho a terme, intentant evitar aquests pensaments negatius, que ens fan més mal que be, i intentar veure les coses des de un altre punt de vista, que no impliqui etiquetes, generalitzacions, autoinculpacions… Però aquest fet que dit sembla tan fàcil, a la practica no ho és tant. Com de complexes som els humans...

Per saber-ne més:
Com heu pogut veure a la meva reflexió m'ha cridat molt la atenció com podem arribar a estats depressius. He trobat un video que precisament contesta alguna de les meves preguntes, aqui el teniu, per si us interessa.

domingo, 7 de noviembre de 2010

Practica 2: Dessensibilització sistemàtica

UN XIC D’HISTÒRIA
En l’època de Wilhem Wundt i William James (segle XIX)  s’entenia  psicologia com la ciència que estudiava els estats de consciència. El fet que la consciència no es pogués tocar, mesurar... va fer que certs grups de població no estiguessin d’acord amb aquesta definició, la qual cosa va comportar  un canvi en la concepció de la paraula. Així doncs, es va passa a entendre psicologia com la ciència que estudiava les conductes observables (és el que entenem per CONDUCTISME, del qual John Waltson (1913) n’és la figura fundadora).

Ivan Paulov, fisiòleg que estudiava el comportament dels gossos, va descobrir el que avui dia entenem com CONDICIONAMENT CLÀSSIC i va promoure que de la mateixa manera que aquest condicionament funcionava amb animals, també funcionava en humans.
Pel seu experiment va posar un gos a un gàbia on pogués estudiar millor els seus comportaments davant de, en aquest cas, el menjar. Poc a poc, va aconseguir que l’animal associés el so d’una campaneta amb el menjar (perquè quan li portava feia sonar la campaneta). Un dia, Paulov va fer sonar la campaneta però no va portar menjar. Va observar que d’igual manera el gos salivava, encara que no tingues el menjar a davant sabia que aquest  so significava que li anaven a portar.
De manera que l’esquema seria el següent:
E (estímul) (campaneta) à R (resposta)(salivació)
La campaneta és doncs, un estímul condicionat, perquè no hi ha rés en ella mateixa que doni lloc a la salivació del gos, només el fet que l’associa a lo que vindrà després, el menjar.*

Al seu torn, Waltson, basant-se en els resultats que Paulov va obtenir en els seus experiments i la creença que tan animals com persones siguem capaços d’associar un estímul a una resposta (encara que no vagi associat explícitament), va fer que Watson concloïes que aquest fet també servia per  explicar les FÒBIES.
Per corroborar-ho, va fer un experiment amb un nen petit provocant-li una fòbia (va fer que el nen atribuís l’aparició d’un peluix en escena amb un soroll fort, cosa que espanta als petits, de manera que sempre que el nen veia el peluix l’atribuïa al soroll fort que l’espantava i es posava a plorar). **

Anys més tard (segle XX), Skinner introdueix el que avui dia entenem per CONDICIONAMENT OPERANT. Skinner pensava que la resposta a un estímul pot augmenta o bé disminuir segons si aquesta resposta ens proporciona un benefici o un càstig.
Per examinar aquest fet el psicòleg utilitza els anomenats programes de reforçament mitjançant la famosa caixa de Skinner). ***
De manera que l’esquema seria el següent:
E (estímul) à R (resposta) à C (conseqüències. Premis o càstigs).
Si la resposta m’estalvia coses dolentes aquesta resposta augmenta, i visaves

Centrant-nos més en la nostre practica d’avui, és de vital importància l’aparició en escena de la doctora Mary Cover Jones, la qual es va interessar per el treball de Watson i afegia que si erem capaços de crear una fòbia a un cert estímul, també som capaços de fer l’efecte contrari.  D’aquest procés se’l va anomenant DESSENSIBILITCACIÓ SISTEMÀTICA.
 Per saber-ne més:

LA PRÀCTICA
Entenem per dessensibilització sistemàtica el procés pel qual mitjançant una sèrie de passos o accions podem arribar a l’eradicació d’una fòbia.
Després de l’explicació del tema i per tal de posar-lo en practica, l’Ernest  ens va donar a escollir entre dos casos de fòbies:
Cas 1: Un nen de 7 anys que té fòbia als autobusos perquè va veure una noticia d’un accident a ca la seva avia. Més endavant, el pare del petit es posa malalt i i l’única manera que tenen l’avia i el nen d’anar a veure’l és amb autobús, però el nen s’hi nega.
Cas 2: Una nena de 8 anyets la qual desprès que li piquès una abella al pati té fòbia a aquest insecte i es nega a sortir al pati.

Grup de treball:
- Alexandra Chacón
- Khaoula Chentouf
- Melissa Casado

Possible programa de dessensibilització en 10 passos del cas 2:
1.       En primer lloc, el que s’hauria de fer és una reunió dels pares i la nena amb la professor/a, per tal de entre tots poder explicar-li a la nena que l’abella no té perquè fer-li mal. El professor/a hauria d’intentar afirmar que ella al igual que la petit també pateix aquesta fòbia.

2.       El professor/a fot fer entendre a la nena que ha trobat la solució perquè totes dues puguin sortir al pati sense por utilitzant un impermeable blau, perquè les abelles no s’hi apropen mai.

3.       El proper pas és fer una volta pel patí la professor/a i la nena, fent que la segona se senti més segura amb l’impermeable i amb la companyia del professor/a, amb qui comparteix la mateixa fòbia.

4.       Es podria fer que, estant al pati, professora i nena es posessin a jugar amb altres nens i nenes del pati, fet que podria fer que se centrés en una altre cosa i s’oblidés de les abelles o que, al tenir calor de tant jugar i els altres nens vagin amb màniga curta i vegi que no els passa res, es tragués l’impermeable.

5.       El professor/a, aquella figura la qual també tenia por a les abelles es treu l’impermeable perquè, per exemple, te calor i ha observat que fa uns dies que no es veu cap abella pel pati. Així, la nena veuria que una altre persona ha superat la seva mateixa fòbia i no li passa res sense la protecció. Potser així s’encoratja també ella a fer-ho.

6.       Provem que la nena es tregui l’impermeable al pati però el tingui a prop per si se’l vol posar.

7.       A classe, realitzar una xerrada amb la resta d’alumnes fent que cadascú expliqui la seva por i procurar que entre el professor/a i la resta de companys desmuntar una mica la teoria de l’altre, traient-li importància i intentant que l’altre no tingui tanta por. De retruc, potser trobem a un altre nen que també té fòbia a les abelles.  

8.       Explicar-li a la nena que a partir d’ara l’impermeable estarà a la classe amb algun argument que pati fa nosa i que si el vol haurà de anar a la classe (suposarem però que la nena ja prefereix passa-ho bé al pati en comptes d’estar en classe).

9.       El mateix dia, o dies més endavant, provem d’organitzar activitats al pati o a l’aire lliure que mantinguin a la nena ocupada i no pensi en les abelles.

10.   Per últim, fer desaparèixer l’impermeable, fent-li veure que ja no el necessita.

CONCLUSIÓ DE LA PRACTICA:
La dessensibilització sistemàtica és un bon mètode per pal·liar certes fòbies, però penso que en realitat el procés és més complexa del que creiem. En casos senzills pot funcionar, però amb la realització d’aquest possible cas de dessensibilització en 10 passos m’he adonat que potser, segons els subjecte, o bé li basten amb els 3 primers passos o bé en pot necessitar 10 o més, segons com d’arrelada estigui la fòbia en ell/a.
El meu grup de treball vam veure que la nostra nena no només tenia el problema de la fòbia amb les abelles, sinó que a causa d’això tenia altre problema: el no voler sortir al pati amb els altres nens. Així que vam decidir que lo primer era que la nena pogués sortir al pati i a partir d’aquí intentar disminuir la seva fòbia.
Així doncs, apareix la figura de l’impermeable. Una peça de roba blava, on les abelles no s’hi apropen mai, que PODRIA FER (dic podria, perquè no vol dir que funcioni) que la nena agafés confiança i amb ell pogués baixar al pati, igual que el seu professor/a, que també li té por, però poc a poc va veient com aquesta persona va superant la seva por fins que finalment es treu el impermeable.
El fet que sigui una nena no gaire gran crec que facilita les coses. En el nostre procés de dessensibilització hem aprofitat el fet que els nens juguen al pati cosa que pot centrar amb certa facilitat la seva atenció en una altre cosa que a més la diverteix. Però si estiguéssim parlant d’una persona més gran possiblement seria més complicat.
Seguidament, hauríem d’intentar que la  nena prescindís de l’impermeable fent-li creure que ja no és necessari, on també juguen un paper molt important els companys, als qui veu sense impermeable i no els hi passa rés.
Igualment, s’haurán de fer tants passos com fagi falta per tal d’erradicar la fòbia del subjecte i veient els altres passos que hagin fet els nostres companys veurem que hi poden haber diverses maneres d’errardicar-la.

REFLECCIÓ DE LA PRÀCTICA
Durant la pràctica i fent l’entrada del bloc una pregunta se’m passaba pel cap tota l’estona... I és que tots podem tenir fòbies, però també podem tenir simplement fàstic, o que no ens agradi algu en concret i que no es consideri una fòbia... Per exemple, la meva mare te “fòbia” a les rates, no pot veure ni els documentals, però jo per exemple, encara que si en veig alguna també marxaria del lloc on estic, no considero que els tingui fòbia, si no més ben dit els tinc fàstic... Llavors, on està el límit de saber si algu s’ha convertit en una fòbia o no? Potser es troba en el punt que aquella cosa t’impedeix fer la teva vida normal i et prives de certes coses, com la nostra nena que no sortia al pati...
També hi deuen haver diversos tipus de fòbies, diversos nivells... No se ven ve si lo meu era una fòbia o no.  De petita vaig agafar molta por al foc,  més ben dit als incendis, i encara avui dia no em fa gaire gràcia el que tingui a veure amb el foc. Es deu a que de petita i va haver un petit incendi a casa i jo no podria sortir d’allà tota sola. Aquella experiència va fer que no m’agradés res el que tingui a veure amb el foc. Però de igual manera també hi ha gent que han tingut  un  incendi a casa i no els hi ha afectat tant com a mi... També diré que aquesta por a anat disminuint amb el temps, perquè abans era molt més extremada, però se suposa que no he fet cap programa de dessensibilització... Potser hi ha fòbies o pors que amb el pas del temps van disminuint, o sense adonar-te vas fen-te a tu mateix el teu programa de dessensibilització sistemàtica, entrant a la cuina, possar-te a cuinar, veient que no té perquè passarte res...

Un altre aspecte important que he aprés és que, de petits, quan encara no tenim suficient criteri per avaluar la gravetat de les coses, a vegades ens poden afectar més o menys segons la reacció dels pares o d’algu més gran que nosaltres. En el meu cas, potser la reacció que va tenir la meva àvia, que també era al pis amb mi, em va fer que aquella situació em fes molta por, encara que jo realment no sabia la gravetat del assumpte. Així doncs, relacionant aquest cas amb el cas del petit de’n Watson, podríem dir que les nostres fòbies estan determinades pel nostre aprenentatge previ, són respostes emocions apreses.

Està molt bé que com a psicolegs aprenenem l’existencia d’aquesta practica i és important que veiem com fent una cosa o altre podem arribar a que el subjecte deixi de tenir fòbia a la cosa en sí, o no deixi de fer les coses que feia abans de que agafés aquesta fòbia pel motiu que sigui (en el cas de la nena, sortir al pati). Així com que tots els pacients són diferent, i relacionant-lo un altre cop al el meu cas, veig que hi ha gent a la que li afecten més unes coses  i a altres no, de maneres diferents, així cada programa de dessencibilització serà diferent, i requerirà més o menys passos, segons la persona.

Tant de bo el petit Albert d’en Watson hagi perdut la seva fòbia als peluixos amb la desertització sistemàtica de la doctora Conver...

miércoles, 20 de octubre de 2010

Pràctica 1: INTROSPECCIÓ

La primera classe de GP de Fonaments de la Psicologia amb l’Ernest Luz va tractar sobre LA INTROSPECCIÓ. A continuació de la teoria, el professor va voler que féssim 10 minuts de reflexió i poséssim en practica el que ens havia explicat fins al moment.
Però, què és la introspecció?
Introspecció: Segons el diccionari del institut d’estudis catalans, introspecció significa la inspecció, l’anàlisi, dels sentiments i pensaments d’un mateix. Podríem dir que és com un viatge a l’interior de la nostre ment, a un món fascinant i curiós.

LA PRÀCTICA:
Al començament dels 10 minuts de silenci per tal de poder “autoobservar-nos” la meva ment es va submergir en un pensament constant que m’angoixava força. Pensava en tot el que havia de fer quan sortís de classe, que no era poca cosa. Volia deixar de pensar en aquest tema, però per molt que intentava centrar-me en una altra cosa no podia.
De cop, vaig començar a pensar en un tema que l’Ernest va explicar a la classe i que també el va explicar el meu professor de psicologia del institut. Mentres recordava aquell home tan alegre com era, me n’adono que m’he l’estic imaginant com en una pel·lícula, que el veig a ell parlant i de fons sona una musiqueta… Era la cançó que cantàvem al tren una amiga i jo. En aquell moment i en recordar com reia la meva amiga, em vaig adonar que jo també somreia, mirant a un punt fixa, com hipnotitzada.
En un moment determinat (ves a saber quan portava amb aquella cara) vaig aixecar el cap i vaig veure un company girat al meu davant. Immediatament vaig deixar de somriure, vaig pensar que potser si em veia es ficaria a riure també de la cara que havia estat ficant. Em vaig fixar amb el que feia després, tenia cara de concentrat i em preguntava que estaria pensant. No se ben bé encara perquè, d’aquest pensament vaig passar a recordar un altre cop el que m’angoixava tant al principi. Em sentia cansada només de tornar a recordar-ho.
Veia als meus companys que també tenien la mirada a un punt fix. Alguns feien cara de reflexius, altres tristos i altres contents… Em va venir al cap la cara de la meva germana que era a Nova York, i em vaig posar a imaginar què estaria fent en aquell moment (fins hi tot me l’imaginava pels carrera de Nova York fent un munt de fotos, com sempre...).
Es va escoltar un soroll i els meus pensaments van marxar, com s’hi haguessin volat, com si haguessin sortit d’aquell lloc inconcret d’on provenien. I quan me’n vaig voler adonar, els 10 minuts d’introspecció també havien volat.

CONCLUSIONS:
Amb aquesta pràctica m’he adonat com de complexa és el nostre cervell, els nostres pensaments concretament, que venen i van com el vol d’una papallona: del present a un passat borrós o un futur hipotètic, en qüestió de segons.
La complexitat dels nostres pensaments pot ser infinita, i no és gens estrany que pensem coses que no tenen res a veure amb el que estem visquem en aquell moment, que ens imaginem situacions hipotètiques (com quan imaginava la meva germana) o recordem vivències com si fos una cadena (com el meu professor del institut m’ha portat de recordar la cançoneta i la meva amiga?, o pel contrari: què tenen a veure els meus companys amb la meva germana?).
Em crida l’atenció com el cervell recupera la informació de manera tan estranya... No vaig tornar a pensar en la cançó del tren fins a aquells 10 minuts… Perquè em va venir al cap en aquell moment?
És curiós com cada pensament, sigui “real” o hipotètic, va lligat involuntàriament a un estat anímic. Quants alti-baixos podem arribar a tenir en un sol dia només pel fer de pensar, imaginar… I que lent o que ràpid pot arribar a passar el temps segons els nosltres pensaments...
Veig que per molt que forcis la ment a fer algu no ho aconsegueixes, i que quant més t’hi capfiques pitjor…  Sembla com si nosaltres fóssim el nostre cervell, però no som amos dels pensaments que venen i van… No podem controlar el que pensem encara que ho volguem, o si? El que si és cert és que pel que nosaltres no tenim suficient “força” com per aconseguir-ho, o pot provocar un petit estímul com és el soroll d’una porta, que pot fer que aquest pensament i l’estat anímic que provoca desapareixin… O simplement el fet de pensar què estas sentint, per exemple, alegria, i estas sonriguent, fa que aquest estat disminueixi quan hi penses...


M’agradaria acabar la meva primera entrada a aquest bloc amb una frase que m’agrada molt i espero que vosaltres també tingueu en compte:
                               NOSCE TE IPSUM (coneix-te a tu mateix)