La primera classe de GP de Fonaments de la Psicologia amb l’Ernest Luz va tractar sobre LA INTROSPECCIÓ. A continuació de la teoria, el professor va voler que féssim 10 minuts de reflexió i poséssim en practica el que ens havia explicat fins al moment.
Però, què és la introspecció?
Introspecció: Segons el diccionari del institut d’estudis catalans, introspecció significa la inspecció, l’anàlisi, dels sentiments i pensaments d’un mateix. Podríem dir que és com un viatge a l’interior de la nostre ment, a un món fascinant i curiós.
LA PRÀCTICA:
Al començament dels 10 minuts de silenci per tal de poder “autoobservar-nos” la meva ment es va submergir en un pensament constant que m’angoixava força. Pensava en tot el que havia de fer quan sortís de classe, que no era poca cosa. Volia deixar de pensar en aquest tema, però per molt que intentava centrar-me en una altra cosa no podia.
De cop, vaig començar a pensar en un tema que l’Ernest va explicar a la classe i que també el va explicar el meu professor de psicologia del institut. Mentres recordava aquell home tan alegre com era, me n’adono que m’he l’estic imaginant com en una pel·lícula, que el veig a ell parlant i de fons sona una musiqueta… Era la cançó que cantàvem al tren una amiga i jo. En aquell moment i en recordar com reia la meva amiga, em vaig adonar que jo també somreia, mirant a un punt fixa, com hipnotitzada.
En un moment determinat (ves a saber quan portava amb aquella cara) vaig aixecar el cap i vaig veure un company girat al meu davant. Immediatament vaig deixar de somriure, vaig pensar que potser si em veia es ficaria a riure també de la cara que havia estat ficant. Em vaig fixar amb el que feia després, tenia cara de concentrat i em preguntava que estaria pensant. No se ben bé encara perquè, d’aquest pensament vaig passar a recordar un altre cop el que m’angoixava tant al principi. Em sentia cansada només de tornar a recordar-ho.
Veia als meus companys que també tenien la mirada a un punt fix. Alguns feien cara de reflexius, altres tristos i altres contents… Em va venir al cap la cara de la meva germana que era a Nova York, i em vaig posar a imaginar què estaria fent en aquell moment (fins hi tot me l’imaginava pels carrera de Nova York fent un munt de fotos, com sempre...).
Es va escoltar un soroll i els meus pensaments van marxar, com s’hi haguessin volat, com si haguessin sortit d’aquell lloc inconcret d’on provenien. I quan me’n vaig voler adonar, els 10 minuts d’introspecció també havien volat.
CONCLUSIONS:
Amb aquesta pràctica m’he adonat com de complexa és el nostre cervell, els nostres pensaments concretament, que venen i van com el vol d’una papallona: del present a un passat borrós o un futur hipotètic, en qüestió de segons.
La complexitat dels nostres pensaments pot ser infinita, i no és gens estrany que pensem coses que no tenen res a veure amb el que estem visquem en aquell moment, que ens imaginem situacions hipotètiques (com quan imaginava la meva germana) o recordem vivències com si fos una cadena (com el meu professor del institut m’ha portat de recordar la cançoneta i la meva amiga?, o pel contrari: què tenen a veure els meus companys amb la meva germana?).
Em crida l’atenció com el cervell recupera la informació de manera tan estranya... No vaig tornar a pensar en la cançó del tren fins a aquells 10 minuts… Perquè em va venir al cap en aquell moment?
És curiós com cada pensament, sigui “real” o hipotètic, va lligat involuntàriament a un estat anímic. Quants alti-baixos podem arribar a tenir en un sol dia només pel fer de pensar, imaginar… I que lent o que ràpid pot arribar a passar el temps segons els nosltres pensaments...
Veig que per molt que forcis la ment a fer algu no ho aconsegueixes, i que quant més t’hi capfiques pitjor… Sembla com si nosaltres fóssim el nostre cervell, però no som amos dels pensaments que venen i van… No podem controlar el que pensem encara que ho volguem, o si? El que si és cert és que pel que nosaltres no tenim suficient “força” com per aconseguir-ho, o pot provocar un petit estímul com és el soroll d’una porta, que pot fer que aquest pensament i l’estat anímic que provoca desapareixin… O simplement el fet de pensar què estas sentint, per exemple, alegria, i estas sonriguent, fa que aquest estat disminueixi quan hi penses...
M’agradaria acabar la meva primera entrada a aquest bloc amb una frase que m’agrada molt i espero que vosaltres també tingueu en compte:
NOSCE TE IPSUM (coneix-te a tu mateix)
