Com a la pràctica anterior, començarem aquesta entrada amb un xic d’història que ens introdueixi cap a la practica d’avui sobre les distorsions cognitives.
En primer lloc, tornarem al passat de la historia de la psicologia, on trobarem informació que ja havíem esmentat a la pràctica passada, però que és necessària per entendre els orígens de la psicologia cognitiva i el que els cognitivismes definien com a distorsions cognitives.
A continuació, esmentarem alguns exemples de distorsions cognitives per entendre millor la teoria, ja que en això es besa la practica d’avui: buscar exemples de determinades distorsions cognitives segons la classificació de A. Ellis. Segur que us sentireu identificats amb més d’una, si més no, jo m’hi he sentit.
UN XIC D'HISTÒRIA:
Al segle XIX, com vam dir a la practica de dessensibilització sistemàtica i per repassar, amb Wilhem Wundt (amb l’estructuralisme) i William James (amb el funcionalisme) s’entenia psicologia com la ciència que estudiava els estats de consciència. Aquesta definició, poc acollida per molta part de la població pel fet que la consciència no es podia mesurar va provocar un canvi en la definició del què era la psicologia. Així, amb la figura de Watson (conductisme), la psicologia passa a ser la ciència que estudiar la conducta observable. D’aquesta manera, tot el que quedava fora de “la caixa negra” (la ment) no s’estudiava. Es deixava de banda aquell estrany paràmetre que era la ment en aquell temps.
Podem trobar doncs figures com Ivan Paulov (qui introdueix el condicionament clàssic; E (estímul) --> R (resposta)) i Skinner (que introdueix en condicionament operant; E (estímul) --> R (respostes) --> C (conseqüències. Premis o càstigs). Però el conductisme radical va anar evolucionant, i a la segona meitat del segle XX s’incorpora un nou element a la idea de psicologia, un element abans esmentat i que es va deixar de banda per inconformitat social: s’acceptà la psicologia com a ciència que estudia la intel·ligència, les emocions…, en definitiva, la caixa negra (la ment, allò no observable). Aquesta introducció de l’estudi de la ment s’anomena COGNITIVISME, i és la base de la pràctica d’avui.
Els màxims exponents d’aquest corrents psicològic són A. Ellis i A.T. Beck. Amb ells, es va considerar un nou element en l’esquema de la conducta: l’organisme. L’organisme és aquell element que enllaça l’estímul amb la resposta donada, la qual tindrà unes conseqüències. És la persona, amb capacitat per pensar, processar, la Informació i decidir posteriorment què farà, la que donarà una resposta concreta i personificada a l’estímul o situació. D’aquesta manera s’intenta explica que les persones reaccionem de maneres diferents a un mateix estímul perquè tots no som iguals ni pensen les mateixes coses, ni processem una mateixa informació d’igual manera. Tenim ments diferents.
Amb això també es volia explicar que els éssers humans no només aprenem per premis o càstigs, com postulava Skinner, si no que posseïm una “maquina” realment impressionant, que fa que les nostres respostes, com a persones humanes, siguin úniques i personificades per a cada subjecte.
L’esquema va evolucionar de la següent manera:
E (estímul) --> O (organisme, que dona una resposta ) --> R (resposta) --> C (conseqüències)
Així doncs, la persona pot reaccionar de maneres diferents, segons pensi i el resultat que vol obtenir, cap a on es vol dirigir i el camí que esculli per dirigir-s’hi. Podria ser que amb la seva reacció o resposta aconseguís les conseqüències desitjades, però podria ser que no fos així i s’hagués “equivocat” amb el seu pensament i la decisió que va prendre, donant lloc a conseqüències indesitjables. D’aquests tipus de pensaments congitivistes s’anomenen DISTORCIONS COGNITIVES, que es defineixen com a un conjunt de pensaments desajustats que podrien tenir conseqüències negatives.
La DEPRESSIÓ pot ser una d’aquestes conseqüències. Segons qui la defineixi i qui l’estudi, aplicarà diferents solucions, segons el seu pensament. Hi ha moltes explicacions per a un mateix tema. Seguint aquesta línea, el model mèdic donaria com a causa de la depressió un dèficit de serotonina i oferirà com a solució alguna substància mèdica com el “Profac”, en canvi, el model psicològic entendrà la depressió com a un estat en que la persona s’aïlla, es reprimeix, perquè creu que no te control sobre la seva vida. En aquest model, s’entén que la etiologia de la depressió són les distorsions cognitives. En aquest cas, s’intentarà tornar a donar al pacient seguretat i convèncer-lo de que pot tornar a controlar de nou la seva vida.
A. Ellis i A.T. Beck (psicòlegs cognitivistes) proposaven dues formes de teràpia diferents per combatre la depressió: Ellis proposa la TREC (teràpia racional emotiva conductual) i Bech proposa la TC (teràpia cognitiva). Totes dues consisteixen en detectar els desajustos de pensaments i canviar-los per una altre manera de pensar. El que feien aquests psicòlegs amb les seves teràpies era detectar els pensaments desajustats i classificar-los per tipus.
Ellis va fer una classificació de les diverses distorsions cognitives. Per treballar aquesta practica agafarem algunes de les distorsions que aquest va classificar.
LA PRACTICA:
La practica de les distorsions cognitives la vaig fer conjuntament amb la Khaoula Chentouf Laura Albó i jo mateixa, Melissa Casado. Consistia en trobar dos exemples de possibles distorsions cognitives de cada classificació.
En aquest cas trobem 12 classificacions, encara que podrien haver-hi més:
1. Generalització excessiva
a. En Joan em va deixar, el Xavier també… Tots els homes em deixaran!
b. La Maria es gironina i en marc barceloní… Tots dos es passen el dia treballant i no es gasten ni un duro i s’ho guarden tot per ells. Tots els catalans són uns garrepes.
2. Abstracció selectiva
a. He tret un 9 a l’examen però podria haver tret un 10 si hagués contestat bé aquella pregunta tan fàcil… Sóc ben tonto.
b. He preparat totes les coses pel viatge però m’he deixat les ulleres maques, així que només penso en que me les he deixades i que les que porto, encara que hi veig igual, no són del color aquell tan maco.
3. Polarització o pensament tot o res
a. Ningú entén com em sento…
b. Sempre les coses són desastroses quan les faig jo…
4. Desqualificació d’allò positiu
a. He tret molt bona nota del treball de recerca però ha sigut perquè el tribunal no era tan exigent com el dels altres.
b. Diuen que he sortir molt maca a les fotos, però és perquè m’han maquillat molt i el photoshop fa miracles.
5. Lectura del pensament
a. Estic parlant amb una persona i aquesta està molt callada, llavors penso que l’estic avorrint, i encara que li digui que callo perquè em sembla que m’estic fent molt pesada i ella em digui que no m’ho crec, i realment penso que està avorrida i només m’ho diu per quedar bé.
b. Ha obert el regal i ha fet un somriure una mica sospitós… encara que digui que li ha agradat jo se que és mentida i que pensa que és molt lleig.
6. Endevinar el futur
a. No cal que el convidi a la festa perquè se que trobarà alguna excusa per dir-me que no i no venir.
b. No cal que vagi a mirar-me res de roba si igualment no trobaré res que em vagi bé.
7. Magnificació i minimització
a. Aquell noi m’està mirant tota l’estona sense parar… segur que li agrado!
b. M’ha donar una rosa per demanar-me perdó, però segur que això ho fa amb totes…
8. Raonament emocional
a. Avui m’he aixecat de mal humor, millor és que em quedi a cada perquè a la festa m’avorriré molt.
b. Avui m’he aixecat molt feliç i prefereixo no anar a classe perquè em toca aquella assignatura que no m’agrada gent i m’amargaré i no en tinc ganes.
9. Etiquetar erròniament
a. Aquella noia ha passat pel meu costat i no m’ha saludat, és una antipàtica!
b. Tenia molta set i el meu company que tenia aigua no me’n ha donat… és un egoista!
10. Autoinculpació
a. Si no l’hagués castigat ell no hauria sortit sense el meu permís i no hauria pujat a aquell cotxe on va tenir l’accident … Tot és culpa meva.
b. Si a part de posar el despertador hagués posat l’alarma del mòbil no m’hagués adormit i hagués arribat a temps a l’entrevista i m’haguessin donat la feina.
11. Personificació
a. Vaig ser jo la primera en portar aquells pantalons i ara els porta tothom iguals.
b. Vaig convèncer-la perquè anés a la festa on va conèixer el seu novio. Ara, gràcies a mi te xicot.
12. Imperatiu categòric
a. Una mare que creu que la seva obligació és fer sempre feliç als seus fills.
b. Hauria d’haver anat a veure-la abans en comptes de fer altres coses.
CONCLUSIONS I REFLEXIÓ:
M’interessa molt el tema de les distorsions com a possible causa d’altres patologies, de depressions, etc. Aquests pensaments que estan “a l’abast” de tothom, i que possiblement ens hem sentit identificat amb més d’un, em fan veure la fina línia que separa els pensaments “sans” dels “distorsionats” i lo fàcil que és caure en un estat depressiu per culpa d’un pensament negatiu, repetitiu, a causa d’una determinada circumstancia. Un pensament que no sabem ben bé com sorgeix, perquè no tenim accés al procés de formació, però que no podem evitar.
Em plantejava si serà possible que certes persones siguin més propenses que d’altres a tenir pensaments d’aquest tipus, o les circumstancies de la vida poden ser tan fortes com per fer que algú, aparentment optimista, deixi de ser-ho... No se si podria haver un factor genètic que predisposés a la persona a aquests estats depressius, però que un fet pot canviar-te la vida, penso, si es veritat. Cal a dir que no totes les experiències afecten a totes les persones per igual, però tinc per mà un exemple que es força clar per donar a entendre el que vull dir:
L’autoinculpació és per mi una de les distorsions més danyines i difícils de controlar... Com li fas entendre a un pare que a perdut al seu fill per circumstancies que ell no podia controlar, però que s’inculpa a si mateix, repetint-se que si en un hipotètic cas ell hagués fer això o li hagués dit allò altre aquell fer no hagués passat? Com li fas entendre que a la vida hi ha circumstàncies que s’escapen del nostre control? Com ho fas perquè aquesta persona deixi de tenir aquests pensaments i torni a prendre el control de la seva vida? No ha de ser gens fàcil quan aquest està totalment convençut de les seves paraules, i aixó és aplicable a qualsevol tipos de distorció, com les que hem esmentat a la pràctica mitjançant exemples.
D’altre banda, aquesta practica també m’ha fet veure i comprendre com per l’estudi de la psicologia era més que necessari la introducció del cognitivisme. No podem separar les emocions de la conducta de la persona, perquè van de la mà, la persona es comporta d’una determinada manera perquè se sent desgraciada, te por, o pel contrari sent alegria, goig... amb això corroborem el fet que el conductisme hagués hagut d’evolucionar perquè no mostrava interès en allò que, a la meva manera de veure, és lo realment important: els processos que fem, abans de reaccionar d’abans d’un estímul o situació.
Lligat amb això, veient el comportament d’una la persona podríem dir com se sent perquè ha reaccionat d’aquesta manera, però no és del tot cert, perquè mai es pot arribar a saber que pensa una persona amb total certesa... Podria ser que una persona estigues trista i li afectés molt alguna cosa, però ho intentés desmentir amb una conducta alegre i riallera. En aquests cas, la conducta de la persona no va lligada al seu estat anímic. M’explico, el possible pensament d’aquesta persona podria ser el següent: M’ha fet molt de mal el que m’ha fet, però millor no li dic res i segueixo com sempre. El fet que intenti ocultar-ho d’aquesta manera també es podria considerar una distorsió?
Ara estaria bé prendre nota del que hem après en aquesta practica i porta-ho a terme, intentant evitar aquests pensaments negatius, que ens fan més mal que be, i intentar veure les coses des de un altre punt de vista, que no impliqui etiquetes, generalitzacions, autoinculpacions… Però aquest fet que dit sembla tan fàcil, a la practica no ho és tant. Com de complexes som els humans...
Per saber-ne més:
Com heu pogut veure a la meva reflexió m'ha cridat molt la atenció com podem arribar a estats depressius. He trobat un video que precisament contesta alguna de les meves preguntes, aqui el teniu, per si us interessa.
