Pràctica 7: Actituds Rogerianes

Per a aquesta pràctica ens centrarem en la psicologia humanista, concretament en la figura de Carl Rogers i la seva teoria i farem una reflexió que relacioni tot aixó amb el documental de "Pensant en els altres", del programa de 60', a TV3.

INTRODUCCIÓ:

Carl Rogers (1902-1987) psicòleg clínic estadounidents, és un dels autors més citats juntament amb Ellis. Fou, juntament amb Maslow, el pare de la psicologia humanista. És el primer que s’atreveix a filmar les sessions de psicoteràpia i es planteja fer un estudi científic de les sessions per avaluar què passava a les sessions, quins processos i quina relació s’establia entre el psicoterapeuta i els pacients. Aquest no és ni molt menys l’únic mèrit de Rogers.

La psicologia humanista es desenvolupa en els anys cinquanta i seixanta, i es considerada la tercera força en psicologia (hi ha una quarta, la transpersonal). En aquella època, cal citar els noms de Carl Rogers i Abraham Maslow, els quals es revolten contra les ideologies predominants (conductisme i psicoanàlisis). La psicologia humanista es caracteritza per una mirada diferent a l’estudi de la psicologia, la persona.

Rogers i Maslow, consideraven que no estava bé fixar-se només en lo dolent de les persones i defensen un model de persona essencialment positiu,i deien també que els actes de bondat, de honestedat, etc, formen part del que som en essència les persones, que tenim un nucli bo per naturalesa, i que si les condicions ho permeten, de la persona es projectarà lo més bo i millor. És doncs aquest pensament, contrari a l’afirmació que va fer en el seu moment Freud, on deia que les persones érem en essència envejosos.

Per Rogers, el comportament de les persones és fruit de la tendència innata a satisfer necessitats i créixer. La llavor d’allò que ens fa créixer ja hi és en nosaltres, i conté en ella mateixa cap a on ha de créixer. Les persones, però, som molt més complexes que una llavor, en aquest procés de “créixer” hi ha un grau més alt de complexitat.

Per la psicologia humanista, la visió i funció del psicòleg és diferent: l’expert ja no és el psicòleg, i el pacient és el CLIENT, protagonista del procés de creixement. La funció del psicòleg és proporcionar les condicions idònies perquè lo BO del seu client pugui aflorar. Rogers va dir que qui conduïa la teràpia era el propi client, perquè creia que ell era el responsable del seu creixement i va entendre el paper del psicòleg com a guia perquè això fos possible.

En el model terapèutic de Rogers si el psicoterapèutic és capaç de crear el context adequat (empàtic, comprensiu, autèntic, tranquil, amable...), sempre es produirà creixement, el client donarà de si tot el seu potencial, que pugui decidir cap a on i de quina manera creix.

L’enfocament regorià és un enfocament no directiu. Aquest enfocament també té influència en l’educació (enfoca l’estudiant). I els grups de creixement personal són fruit de l’aplicació dels models de Rogers de la salut.

Rogers era partidari de tres actituds o condicions bàsiques que les persones han d’experimentar d’un mateix i per part dels altres per desenvolupat el seu creiexement personal: Rogers (es necessiten però, totes 3):

1.       Acceptació incondicional: porti el que porti el client a fer teràpia se l’ha d’acceptar com a persona, és a dir, acceptar el que és en relació al que fa com a persona, ésser humà, l’accepto, i puc intentar transmetre-li. Acceptar a les persones tal i com son.

On ho hi ha acceptació per a la persona és un context hostil. Existeixen contextos saludables i insalubres (que no afavoreixen els creixement de la persona, el benestar).

2.       Comprensió empàtica (o empatia): intentar entendre l’altre des de el seu punt de vista a la vida, el seu significat. NO significa viure com a propis els sentiments de l’altre, és poder-los viure, perquè l’entens. Tenim mecanismes per entendre l’altre, potser no hem viscut la seva mateixa vista, la seva mateixa historia, situació... però per experiència saps què sent: en alguna situació de la teva vida has sentit neguit, por, etc.

Sentim el que les persones ens expliquen, altre cosa és el que fem nosaltres amb això. S’entén emocionalment, no racionalment. Així doncs, empatitzar no significa fer MEUS els sentiments de l’altre, perquè podria bloquejar-me en el procés de fer meus els seus problemes, i d’aquesta manera l’altre persona, no podrà entendre, captar, el que li he de dir. Si estic explicant un problema i l’altre m’accepta, em transmet que m’entén, és un context favorables pel creixement, perquè expliqui més i més.

3.       Autenticitat, congruència i coherència. Actitud d’aconseguir ser el que realment un és, sense ocultar-se per ser el que els altres voldríem que fóssim. Ser autèntic, transmetre autenticitat.

Fer-se més competents en aquestes 3 és fer-se més competent com a psicòlegs i com a persones.

Ara bé, hi ha un entrenament en relació a aquestes tres. En situacions en les que es troben totes tres hi ha un context agradable, en les que falta alguna és un context desagradable.

Les persones autorealitzades són aquelles que han desenvolupant totes tres característiques.

La pregunta important en psicologia no és QUÈ necessita la persona, és la pregunta COM s’ha de fer, com arribar a aquests QUÈ... Com arribar a el que s’ha de fer per ajudar a la persona. Rogers diu que a partir de viure aquests tres punts abans esmentats la podríem ajudar.

La teoria de Rogers té un enfocament no directiu: el limita a intentar viure com se sent l’altre persona: vostè deu viure això no? Sí, doncs llavors la persona com se sentia entès i comprés seguia explicant endinsant-se en el que sentia... Si el client se sentia comprés continuava, sinó seguia buscant a veure que li passava: vostè sent B?

Psicologia humanista: incidir ben bé en el creixement de la persona. Els que no se senten empatitzats són persones “mazmorra”, tancats en ells mateixos. Rogers advertia que si una persona intentava obrir-se i era ignorada o fins hi tot menypreada aquella persona podria convertir-se en una persona presó, es replegarà, (tancarà) en si mateixa i no s’obrirà a ningú.

REFLEXIÓ:

El documental que vam veure a classe s’anomenava “Pensant en els altres”, transmès temps enrere al canal TV3 en l’interessant programa 60’.

Al documental vam poder veure amb claredat la posada en pràctica de les actituds Regorianes a l’escola Minami Konatsumo, a la ciutat de Kanazawa (Japó) de la mà del professor Toshiro Kanamori, famós per les seves fabuloses i envejades classes a les que tot alumne voldria assistir. Toshiro Kanamori intenta transmetre al seus alumnes la importància que té ser feliç cada dia, i fer que els altres també ho siguin. Ho fa intentant transmetent-los la importància de les tres competències que Carl Rogers considerava indispensables: l’acceptació incondicional, l’empatia i la congruència, coherència i autenticitat, sense oblidar tampoc la pròpia vulnerabilitat.

La més destacada pel mestre és l’empatia. Considera que és allà d’on sorgeixen les veritables relacions humanes, la creació dels LLIGAMS, paraula que utilitza molt en les seves explicacions i durant les seves lliçons i intenta precisament que els seus alumnes els creïn entre ells, ajudant-se mútuament, fent activitats en equip, escoltant-se, entenent-se... Els facilita la tasca d’obrir-se als altres mitjançant les “cartes a la llibreta” on els nens poden expressar per escrit els seus sentiments i després llegir-los en veu alta a la classe. Com una espècie de diari, on els nens escrivien el que sentien i a mesura que anaven sentint com els seus companys emetitzaven amb ells, ells parlaven més obertament sobre el tema, la qual cosa els ajudava a desprendre’s de pensaments, experiències, doloroses per ells que tenien guardades a dins seu, així com compartir els bons moment, però aquests eren del que menys es parlava a les cartes, puguen comprovar així com la vida està plena de situacions que ens creen malestar, i com d’important és poder parlar-ne obertament, perquè la nostra ferida es tanqui. S’ha de tenir coratge també per parlar obertament dels teus sentiments, ja que no tothom vol, perquè no vol arriscar-se a que quan expliqui que és allò que li fa mal els altres  no li prestin atenció i ho menyspreïn. És per això que la creació d’aquests lligams és fruit de l’esforç de tots. Potser els principis de les classes els nens van ser una mica reservats en aquesta sentit, però a mesura que pesava el temps i el bon ambient que gracies al professor Toshiro i als esforços de tots es va anar creant, ho van anar aconseguint. Al seu torn, imagino que les sessions de teràpia en un psicoterapeuta han d’assemblar-se a això, en el sentit que, abans que el pacient (en el cas de Rogers, client) s’obri i t’expliqui obertament què és el que pensa, t’has de guanyar la seva confiança, empatitzant amb ell, creant un ambient favorable per a que la persona “creixi”.

Hem va sorprendre la gran empatia que aquests nens tenien, com s’estimaven i s’animaven en els moments pitjors com quan  mor l’avia d’un d’ells, o el cas d’una nena que el seu pare va morir quan ella tenia 3 anys  i el dolor que tenia al seu interior, la  seva tristesa, no la deixaven parlar del seu pare. Després de compartir els seus sentiments amb els altres es va sentir molt millor, i en va fer l’efecte que aquella nena podria viure millor a partir d’aquell moment, més segura, orgullosa de poder parlar del seu pare.

Els petits tenien maneres de resoldre els problemes que, com diu el propi Toshiro “ni els adults fem aquesta reflexió”, com quan entre tots aconsegueixen que el mestre tregui el càstig de no provar el rai (projecte que portaven fent molt de temps els nens sols) a un dels companys per haver parlat a classe. Ho van fer defensat que la solució havia de tenir relació amb el problema, que castigar al seu company privant-lo de fer una cosa que no tenia res a veure amb parlar molt a classe no era lo encartat i que si ell no provava el rai (projecte que portaven molt de temps fent els nens sols), cap d’ells ho provava. Hem va fer pensar que les solucions que algunes mares donen a alguns problemes com: has preferit jugar a fer els deures? Doncs ara et quedes sense anar a la festa! No tenen gaire sentit... Però encara no són qui per  qüestionar aquests mètodes, només és una opinió.

Coses com escriure una cançó a aquella nena que se’n va de l’escola, o una carta gegant al terra, perquè la puguin veure des de el cel els pares que van morir de dos nens de la classe, ... són actes que, estic segura,  romandran al cor de cadascun dels nens. Una manera d’assegurar-se que el món no és tan dolent com podria semblar, i que hi ha cors bondadosos amb els que podran contar en els mals moment.

Tot hi així, al video també s’observen sentiments negatius, com critiques cap a altres companys, i s’observa com, encara que el professor insisteixi, els nens, encara saben el que és bo i el que és dolent, no volen admetre que han fet mal fet. És el cas d’una de les nenes que va criticar a un altre company de la classe, havent sigut ella temps enrere motiu de burles pels comentaris que feien els seus companys de que “feia pudor”. Al documental es pregunta com és que sabent que aquests comentaris feien mal i sabent com se sent la persona criticada seguia criticant, ella ho seguia fent. Jo ho relaciono com una mena de mecanisme de defensa, on a la nena, al fer-li por que la tornessin a criticar, ella també criticava...: Si ells el piquen jo també perquè no vull quedar com un “pingat”, si ells fan campana jo també perquè no vull semblar el mimat de la professora...

Trobo envejables les competències que aquests nens han desenvolupat, però no estic tant segura que perdurin en el temps. El nostre món, malauradament, és un món competitiu,  ple d’enveja, rancor i egocentrisme, un ritme de vida frenètic, on no ens parem a pensar lo important que és el dia a dia, que les experiències que vivim les hem de viure amb amor i compartir-ho amb els altres, sense perjudicar-los. A tots ens agradaria, en el fons del nostre cor, que el mon fos com en aquesta classe de 4 A de l’escola Minami Konatsumo, però la realitat no és aquesta. Perquè el mon pugues arribar a ser així necessitaríem més Toshiros Kinamotos i gent que estigui disposada a canviar la seva manera de pensar. El que és veritat és que els nens són el futur, i potser aquests nens de grans es converteixen en els nous mestres de l’art de viure, i, a poc a poc, anem remodelant les consciencies de la gent, convertint-se el model de Rogers en un famós moviment amb molt adeptes. Però malauradament aquest és un procés difícil per no dir impossible. Penso que seria relativament fàcil convèncer als nens de quina seria l’actitud apropiada (segons el pensament del professor Toshiro) davant la vida, però què en penseu de la gent ja més gran? No és tan fàcil canviar la seva actitud davant d’aquesta, i no penso que sigui perquè “ja han viscut molt i saben com van les coses”, sinó que la seva manera de veure aquestes “coses de la vida” no és precisament positiva i optimista, i és el que transmeten (molta gent, encara que no tothom) als seus fills. És com un peix que es mossega la cua, mai podràs convèncer a tothom de que tingui una visió més apassionada de la vida, perquè com diu un dit castellà “todo lo malo se pega”, i les actituds més pessimistes davant la vida no s’escapen d’aquesta afirmació.

Aquest documental m’ha fer recordar una dolorosa experiència que vam viure fa dos anys al nostre institut. Un amic nostre va morir en un accident. La noticia va despertar en nosaltres tot un seguir d’emocions, vam fer pinya entre nosaltres i ens vam ajudar a sortir d’aquell forat en el que ens havíem endinsat tots plegats quan ell va marxar. Aquella situació va fer treure lo millor de nosaltres mateixos, entenent la tristesa dels altres, però és dur entendre que, moltes vegades apreciar el valor real que té la vida han de succeir coses com aquestes, és trist, haver esperat a abraçar-nos tots plegats fins que no va passar això. Va ser molt important per tots fer pinya i alçar, com jo dic, la nostra barca una altre cop, però tots hem anat baixant d’aquesta “barca”, oblidant-nos del bé que ens va fer en aquells temps, ja sense abraçades, i preocupats més pel lo dolent del dia a dia...Hauríem d’haver après que s’ha de disfrutar del que tenim i vivim cada dia, tots junts i sense barallar-nos tant per tonteries, però sembla que poc a poc se’ns hagi oblidat... És un exemple de que, el mon, les persones.... quan les necessites estan allà, amb tu, però lo ideal seria que hi fossin sempre, no només pels mals moments. D’igual manera, aquests nens de la classe de 4A no estaran eternament amb aquest professor i no els podrà transmetre cada dia la importància d’aquest fet. Tan de bo no oblidin mai portar a la pràctica les seves lliçons.

Espero que el sentiment que deuen haver experimentat aquests alumes durant la seva estada a les classes els hagi sigut profitós, i que la vida no els tregui les ganes de ser algú bondadós, predicador de bones intensions i sobretot, que la gent els escolti, des de el fons del cor, sabent sempre lo difícil que és canviar la forma de veure la vida d’algu que ja “ha viscut molt” i sap, o creu saber, com és la vida, Però la vida dependrà realment dels ulls amb els que la miris. No penso que aquests nens de grans no puguin saber, veure, que la vida també té coses dolentes, al contrari, penso que ho veuran des de un altre punt de vista que al mateix temps els farà apreciar més les coses bones i aprendre a solucionar millor que podran les situacions amargues.

En relació a una de les frases que en Toshiro diu durant el documental (-"som aqui per ser feliços, i la clau per ser feliç és aprendre a pensar en els altres"-), em fa recordar que molta gent afirma que amb activitats de treball voluntari et sents més feliç, poguent ajudar a gent que ho necessita, de forma desinteresada. Què en penseu? Personalment, haguent viscut aquesta experiencia, ho afirmo rotundament. És una gran veritat.

Per últim, m’agradaria destacar un aspecte molt important, i que no se si algun de vosaltres s’ha parat a pensar... Com una persona, havent perdut dos fills quan eren petits, té la força, la voluntat, les ganes..., de convertir el mon en un mon millor, transmetre la importància de la vida, als altres? Serà que quan ens passen situacions com aquestes podem triar dos camins: enfonsar la nostra barca o reclutar tanta gent com vulguem, aquest és el camí que va escollir el mestre, i que no va abandonar mai. Envejable (en el bon sentit de la paraula) aquest comportament.

Que tots hauríem de tenir una actitud més Rogeriana i hauriem d'apreciar més la vida i als altres ja ho sabem, però com hem comentat a la pràctica el problema no és QUÈ s’ha de fer, sinó COM...

Potser, el mestre Toshiro ens hagués dit que la resposta es troba en una de les seves frases preferides:

Per saber-ne més (feu “clik” a les següents frases):

Carl Rogers i la seva terapia "Client-Centred Therapy"

Si voleu veure el documental de "Pensant en els altres del programa 60' feu click aqui!"

Pràctica 5: "Freud, pasión secreta"

Desprès de veure la pel·lícula de “Freud, passion secreta”, l’Ernest ens va demanar que com a pràctica agaféssim un dels temes que tractava la pel·lícula i ens haguessin interessat i d’això en féssim una recerca més exhaustiva amb la reflexió corresponent. Finalment, després de molt rumiar, he decidit tractar el tema de la hipnosis.

LA HIPNOSIS:

Del prefix grec hipno- “dormir” i del sufux –isme “estat”.

És difícil donar-li una definició concreta, alguns  la hipnosis és una técnica amb la que aconseguim un estat psicofisiològic diferent del estat de vigil·lia normal. Aquesta explicació es basa científicament en que l’eletrocefalograma del hipnotitzat és diferent a el d’una persona en somni normal, i s’assembla força al d’una persona desperta i altament concentrada però molt relaxada.

En estat de hipnosis, la persona opera amb el seu inconscient, disminuint la capacitat d’autoconsciència, per tant qualsevol cosa que l’hipnotitzador li suggereixi serà admesa com a real.

Amb la hipnosis accedim directament al subconscient de la persona hipnotitzada i és més fàcil d’obtenir informació del perquè de molts problemes que l’individu té i a nivell conscient en desconeix la causa. (Recordem que el subconscient grava totes les experiències de la nostra vida i segons quines hagin sigut aquestes interfereixen en la nostra conducta d’una forma o una altre, per aquest motiu la hipnosis té un gran valor com a mètode terapèutic).

Així doncs, la hipnosis ens ajuda a penetrar allà on la nostra ment conscient té barrat el pas a aquells records de fa temps que ens van condicionar i marcar per sempre. En el que si ens pot ajudar la hipnosis és a investigar en el masses encara avui, misteris que oculta la ment humana.

UN XIC D’HISTÒRIA, els començaments de la hipnosis:

Les primeres referències que es tenen sobre l’ús de la hipnosis són ben antigues. L’ús de tècniques similars a la hipnosis era ja empleada pels egipcis als anomenats Temples del Somni, però no seria fins a mitjans del segle XVII quan s’iniciaria l’estudi sistemàtic d’aquest estat psicofisiològic especial de l’humà, que més tard es coneixeria amb el terme de hipnosis.

La primera tesis doctoral que sen coneix és la de Franz Anton Mesmer (1734-1815), anomenada “de planetarium Inlfuxu”, influenciada per les teories de Paracelso sobre la interrelacions dels cossos celestes i l’ésser humà. Mesmer va formular la coneguda Teoria del Magnetisme Animal, en la que defensava que tot esser viu irradiava un tipus d’energia que podia transmetre’s a altres cossos arribant a tenir una aplicació terapèutica, així com les pedres magnètiques, el magnetisme de les quals era capaç de fer desaparèixer símptomes de malalties i capaç de curar. (a la imatge, banyera de Mesmer)

Aquesta teoria va arribar a l’Academia de Medicina de França, que fa defensar que ni animals ni pedres magnètiques tenien aquest poder, aquesta capacitat de curació, i que les millores en els pacients eren degudes a un altre fet. En aquest moment pareix la figura de James Braid (1795-1860), que va donar un perquè a la curació dels pacients de Mesmer: “...la fixació sostinguda per la mirada, paralitza els centres nerviosos dels ulls i les seves dependencies alterant l’equilibri dels sistema nerviós, produint el fenomen.” (paraules textuals de Braid). Va voler dir amb això que no era l’objecte qui curava, sinó la pròpia persona, Mesmer, amb COM feia les seves teràpies.

Més endavant va aparèixer la figura de Jose Custódia de Faria, més conegut com Abbé Faria. Segons ell, l’hipnotisme es basava el la suggestió. La suggestió hipnòtica no és res més que el procés a través del qual l’especialista pot guiar la conducta, els pensaments, els sentiments de qui està sotmès a la hipnosis, allunyant-se de la idea de Mesmer de necessitar un fluid magnètic que, per Faria, només induïa a la persona a un son artificial, que creava el propi pacient, lluny de l’estat hipnòtic. Faria va ser un dels inventors del hipnotisme que més endavant donaria orígens a les diferents psicoteràpies de la psiquiatria, entre ells la psicoanàlisis.

A principis dels segle XIX sorgeix la figura de Liebeault Ambroise Auguste (1823-1904), metge francès. La seva tècnica consistia en mirar  fixament als ulls i en demanar als pacients que s’adormissin. Una tècnica molt semblant a la de suggestió abans esmentada. Al seu torn, seguint els passos de Ambroise, Berheim Hippoyle (1849-1919), va demostrar que la hipnosis no era res més que la suggestió verbal, aplicable a totes les persones (argument que entra en controvèrsia amb el de Charcot, que pensava que només es podia portar a terme amb persones neuròtiques o histèriques), i sostenia també que els efectes de la hipnosis per suggestió també es podien aconseguir a través de l’estat de vigilia. Aquesta raonament seria denominat més endavant com a psicoteràpia.

Pierre Janet va treballar amb Charcot i va aprendre a utilitzar la hipnosis com a mètode curatiu de la histèria, de la mateixa manera que Josef Breuer (1842-1925 metge, fisiòleg austríac ) també va tractat sobre la histèria, el seu mètode consistia en hipnotitzar la persona perquè recordes aspectes passats de la seva vida (experiències viscudes) abans de contraure la malaltia, i defensant que cada vegada que el pacient era despertat, els símptomes de la malaltia anaven reduint fins a desaparèixer. Aquests mètode de rememoració de les experiències passades com a mètode per solucionar malalties fou anomenat mètode “catàrtic”.

Freud, famós discipul de l’escola de Salpètriere amb el doctor Charcot i de l’Escola de Nancy amb el Doctor Bernheim, va utilitzar també la hipnosis pel tractament de la histèria, però la hipnosis no era el seu fort, així que va abandonar aquesta tècnica i va començar a formular la teoria de la Psicoanàlisis.

Hipnosis en l’actualitat:

A principis del segle XX sorgeix una figura molt important per l’hipnotisme: el norteamericà Milthon H Eriskson (1901-1980). Erickson va patir poliomiletis, una malaltia que afecta al sistema nerviós i deixa el pacient en estat de paràlisis, però sorprenentment fou capaç de recuperar el moviment del cos a través de la introspecció i el control mental. Aquest fet tan transcendental el va empènyer a l’estudi de la medicina i la psicologia. Va desenvolupar una amplia gama de tècniques per treballar diferents nivells de consciència i va treballar com a psiquiatra aplicant els seus propis mètodes sobre els seus pacients. Els seus mètodes es basaven en utilitzar metàfores o formes determinades de parlar, per induir als pacients certes reaccions psico-emocionals que els curessin dels seus traumes mentals, sense necessitat de la hipnosis clàssica i de tècniques que suposin la pèrdua de consciencia del pacient. Ericskon considerava que el to de veu amb que parlava al seus pacients, les seves paraules, la manera de parlar, els moviments corporals, influenciaven en la teràpia. No sempre utilitzava les mateixes tècniques, sinó que depenien del pacients.

Eriskon va influencia a les més importants corrents terapèutiques del món, la psicologia familiar, la de parella, diverses investigacions d’escoles de Psicologia, etc.

Jeffey K, Zeig Ph.D, un dels seus més destacats deixebles, crea la fundació Milton H. Erickson, la seu  la qual es troba a Phoenix, Arizona.*

Als  anys 50 apareix una febre investigadora per la hipnosis. És llavors quan la prestigiosa APA (American Psychiatric Assotiation) reconeix el valor de la hipnosis com a mètode legítim terapèutic, i avui dia, l’APA està dedicada al seu estudi i investigació.**

La hipnosis a Espanya:

El interès per d’hipnosis al país espanyol, desprès d’un temps de silenci durant els anys 20, va ressorgir durant la guerra civil espanyola i més endavant en la segona guerra mundial, quan els psiquiatres de l’exèrcit van advertir que la tècnica era útil per resoldre els estats de “trance” anomenats “neurosis de la trinchera”. L’hipnòleg Santiago Montserrat Esteve va aplicar la tècnica en les Forces de la Generalitat de Catalunya amb molt bons resultats.

Destacable és també el cas de la tècnica que utilitza el Dr, Valeriano Escudero (valencià). Escudero anomena a la seva tècnica Noesiología, o anestèsia psicològica, gracies a la qual opera als seus pacients completament desperts, sense anestesia química, arribant fins hi tot a conversar amb ells durant les intervencions quirúrgiques.

Al segle XXI però, no tot són punts positius cap a l’hipnosis. Al carrer, aquesta practica es poc reconeguda i molt qüestionada. La falsa utilització d’aquesta per espectables televisius i de “màgia” fa que es perdi la credibilitat i fiabilitat d’aquesta.

La finalitat d’aquesta pràctica no és la d’entretenir al públic, sinó que des de els seus orígens té unes altres grans aplicacions: curar o millorar malalties, condicions físiques o mentals de la persona, extracció de peces dentals, tipus de trastorns mentals i psicològics (fòbies, pors, traumes, depressions, angustia, nerviosisme, estrés, timidesa, neurosis nocturna, etc.), per detectar l’origen d’un conflicte emocional intern,etc. Avui dia es parla també de d’utilització de la hipnosis pel camp de les addiccions: per deixar el tabac, per tractar ludopaties, alcoholisme, etc.*, també hi ha referencies de gent que diu que pot servir per reduir l’ansietat dels alumnes davant dels exàmens**.

En aquests casos, l’hipnotitzador passa a ser hipnòleg o persona que utilitza la hipnosis amb finalitats terapèutiques.

Molta gent es pregunta si la hipnosis, com a mètode terapèutic, és perillosa. La veritat és que no, sempre que es faci amb un professional de la hipnosis. Ningú es quedarà “adormit” eternament, ja que passaríem d’un somni hipnòtic a un natural i ens despertaríem normalment. Ara bé, aquesta practica no és recomanada qual el hipnotitzat pateix epilèpsia o esquizofrènia, ja que el fet d’entrar en un estat hipnòtic podria causar atacs epilèptics o empitjorar la malaltia  d’esquizofrènia.

Cal a dir que l’hipnotitzador no és una persona amb poders divins especial i innats com alguns volen fer creure, simplement aplica unes tècniques que porten al subjecte fins a un estat hipnòtic. Això succeeix progressivament passant d’un estat més lleuger o de “trance” superficial en el que el subjecte relaxa la musculatura del seu cos en general (estat latúrgic“ Posteriorment, quan la persona es relaxa més, paradoxalment el seu arribant a un estat de rigidesa total (estat “cataletic” o “trance” mij). Per últim, l’estat més profund, que a un estat “sonàmbul” en que l’individu és capaç d’obrir els ulls sense sortir del son hipnòtic, acceptant les suggestions que imposi l’hipnotitzador. Aquests son els estats pels qual l’hipnotitzar passa en una hipnosis. Si feu “click” al link següent: http://www.holistica2000.com.ar/speachhipno.html, i baixeu la pàgina, torbareu una taula confeccionada pel doctor Jorge O Grinblant, basada en l’escala de Davis i Husband, és una de les classificacions més conegudes i acceptades que senyala la successió d’efectes durant la hipnosis, ja que els signes van apareixen a mesura que avança el procés hipnòtic i permet extreure conclusions del nivell de profunditat al qual s’està arribant.

L’autohipnosi es una altre manera de practicar la hipnosis, ideal per a aquelles persones que es veuen incapaces de deixar-se “hipnotitzar” per una altre persona. Tot hi així, l’autohipnosi té les seves limitacions: els estats que s’aconsegueixen no son tan profunds, haver-se de suggerir a un mateix les sensacions de relaxament i son i a més a més, deixar-se emportar per elles.

REFLEXIÓ:

Abans de fer aquesta pràctica la meva concepció de la hipnosis era molt diferent. Pensava que era una tècnica que s’utilitzava temps enrere, que avui dia ningú la utilitzava per tractar malalties psicosomàtiques o psicològiques i que, com ve he esmentat abans, molta gent l’utilitzava com a “entreteniment” als programes de  televisió. Però amb aquesta pràctica he descobert que no és així i que la meva concepció sobre aquesta era errònia. Ara, penso que els verdaders hipnòlegs no es veuen així com així en un programa de televisió, i que els qui ho fan com a mode “d’entreteniment” fent que el “pacient” faci un seguit d’activitats que poden semblar gracioses pels espectadors (que es fiqui el dit al nas, que imiti a un mono...) és totalment indignant, ja que fan perdre tota la credibilitat i prestigi d’aquesta tècnica tan antiga i pel que he pogut veure, eficaç, i de retruc fan agafar por a altres sectors de la població que es dignen a que algun especialista de veritat els practiqui la hipnosis perquè creuen que es faran amb el control de la seva ment i els faran fer coses que ells no volen.

A ran d’això, també m’agradaria comentar el concepte de l’autohipnosi. Buscant informació he vist que certes persones no els hi agrada la idea de ser hipnotitzats per un altre persona, però que estan a favor de  la hipnosis i prefereixen arribar a l’estat hipnòtic ells mateixos. Aquests es suggereixen a si mateixos les idees de relaxació i son, i a més s’han de deixar empotar per elles. Ha de ser un procés difícil que requereix pràctica. M’agradaria saber més sobre aquest tema de l’autohipnosi, ja que per les referències que he trobat  no és lo mateix el dormir-se que ser hipnotitzat, però el fet de suggerir-se a un mateix les constant de relaxació i son em segueixen recordant al moment abans d’anar a dormir, on et dius a tu mateix que t’has de relaxar i mirar de no pensar en res més per poder dormir.

Buscar informació sobre aquest tema he llegit que algunes persones utilitzen un àudio per aconseguir arribar a la hipnosis. Bé, aquests fet m’ha fet recordar a un exercici que ens feien alguns dies en una assignatura al institut  per relaxar-nos, perquè els professors ens trobaven molt tensos, i també ens ho feien fer en algunes classes després de gimnàstica “per relaxar-nos”. El professor ens posava un casset que sortia un home parlant. Ens feien estirar al terra amb els ulls tancats, tots molt quiets i sense parlar, amb els braços i les cames estirades. L’home feia tot un discurs amb una veu i un to molt relaxant, i progressivament anava parlant sobre les diferents parts del cos, començant per les extremitats inferiors i acabant per les superiors i el cap, durant el seu discurs ens anava suggerint que notéssim el pes d’aquestes, el seu contacte i per tal el del nostre propi cos amb la terra, la força de la gravetat…. Però acabava tot el discurs sobre cada extremitat amb una frase que, inexplicablement, et feia sentir més bé i deixar de notar aquell pes dels peus, de les cames, com a molest. El seu discurs era semblant al següent: … “i notes el pes de la teva ma dreta, recolzada al terra, et pesa mes i cada cop més, l’intentas aixecar, però et fa mandra perquè et pesa, però no importa, perquè ta trobes en un núvol de cotó, i et  sents molt relaxat i tranquil…” “notes el del teu cap, també recolzat al terra, i la teva columna vertebral que sent la duresa de la terra, prestes atenció en que una part de la columna no toca al terra i et pesa, però tu estàs bé, perquè ta trobes flotant, en núvol tou i relaxant…”. (amb més o menys exactitud, aquest era el discurs).

Dient-ho així sembla una mica estrany… , però realment, si et concentraves, notaves el pes de les teves extremitats, el contacte del teu cos al terra fred, però, d’una manera o una altre, et trobaves bé i molt tranquil. El professor s’emprenyava molt quan algu parlava o reia durant l’àudio, però, dit molt col·loquialment, “et tallava el rollo”. Des d’aquell dia he volgut tornar a retrobar aquest casset, però no ho he aconseguit.

Buscant informació he trobat també que un dels episodis que crida més l’atenció és l’anomenada hipnosis regressiva de la personalitat. Consisteix en “portar temps enrere” a la persona, per que recordi i reviveixi fets del seu passat. Alguns diuen que fins hi tot és diu que es pot arribar fins a un estat pre-natal o intrahuterino. Podria ser simple parladuria... Com pot ser que el nostre cervell, encara al ventre de la mare hagi pogut recopilar informació sensorial, no sent aquest un dels reflexes arcaics que sorgeixen en els neonats? Afirmar-ho no es entraria en controvèrsies amb la psicologia del desenvolupament?

Per altres banda, hi ha persones que afirmen que han recordat situacions que res tenen a veure amb la seva vida actual, i per a molts això és la prova evident de l’existència de la reencarnació, i que aquests records són de “vides passades”. Podria ser que aquestes “altres vides” poguessin tractar-se simplement de somnis que hem tingut en algun moment i que ara es tornen a recordar? O bé desitjos, vides, que ens agradaria haver viscut?: Jo era la princesa d’Egipte, el rei d’Espanya..., etc.

Penso que aquestes últimes afirmacions són, com ja heu vist per part meva, força qüestionables. No es tracta de desprestigiar cap creença ni molt menys, no seria la persona indicada, però penso que la ment és complicada i que encara ens queda molt camí per resoldre per establir una teoria definitiva, si és que mai podem arribar a fer-ho.

Vaig trobar també que, en aquesta fase de rememoració, motes vegades es pot sentir temor a l’hora de recordar algo que no s’està capacitat per afrontar, però que la ment té poderosos mecanismes de defensa , com va estudiar en una pràctica anterior, i la ment inconscient només deixa passar els pensaments que pugui manejar la ment conscient. Essent així, on el record danyí per nosaltres és retingut, la hipnosis és per mi un acte difícil, que no tothom està disposat a afrontar, pera això està bé també saber altres mètodes a part de la hipnosis per aconseguir en benestar de la persona.

Hem va sobtar molt saber que avui dia la hipnosis s’utilitza sovint en les psicoteràpies. M’agradaria conèixer a algun psicòleg que practiqués la hipnosis a les seves teràpies i assistir a alguna. Sóc molt escèptica en aquest sentit, i abans de donar el veu vist i plau a aquesta tècnica no en tinc prou en hagué fet aquesta recerca, sinó que m’agradaria viure-ho dins la meva pell, com a pacient i com a hipnoleg.

Per saber-ne més (feu “clik” a sobre dels linck):

--> Curiositats:

 Mites sobre la hipnosis 

 Altre tema també interessant de la pel·licula: el compexe d'Èdip

 Estudi que relaciona el part sense dolor amb la hipnosis

Sesions de M. Erickson 

--> REFERENCIES RELACIONADES AMB EL TEXT:

*Podeu veure la pàgina web de la fundació fent "click" aqui.

** Pàgina web de la hipnosis de APA

ARTICLES:

***Estudi del tabaquisme i la hipnosis

**** Estudi de l'ansietat davant dels examens i la hipnosis

Pràctica 4: Mecanismes de defensa

Al final de la última pràctica exposava la necessitat de no tenir tants pensaments negatius i intentar veure les coses des de un altre punt de vista, sense etiquetes, autoinculpacions... Doncs bé, traslladant aquesta mateixa necessitat a la practica d’avui, veurem que davant diferents situacions (en aquests cas, els anomenats pecats capitals) podem  anar per dos camins diferents, o si més no, treure el màxim profit a aspectes que a primera vista semblen negatius. El camí “bo”, positiu per nosaltres i pels altres, i el camí “dolent”, negatiu per tots.

Ho entendreu millor a la part de pràctica d’avui, abans, anem a fer una petita introducció de Sigmund Freud, de les seves teories i de la seva filla Anna Freud i els mecanismes de defensa.

INTRODUCCIÓ:

Sigmund Freud (1859-1939) va ser un famós neuròleg del segle XIX, al que se li atribueixen els inicis de la psicoanàlisis. La psicoanàlisis són un conjunt de teories que pretenen explicar el comportament humà en funció de les dinàmiques internes (és per aquest motiu que en parlar de psicoanàlisis inevitablement es parla de teories psicodinàmiques, ja que aquestes tenen en compte la dinàmica psicològica interna). La psicoanàlisis es basa en l’observació dels significats i emocions de la ment dels pacients.

Abans de fer tot això, però, Freud s’interessa per les paràlisis histèriques i les seves possibles “cures” com la hipnosis, però a mesura que avançava la seva investigació Freud feia nous descobriments i plantejava noves hipòtesis per explicar la histèria. Així, contra els pensaments de la època, i impulsat per Charcot, va descobrir juntament amb Breuer que en les paràlisis histèriques la paràlisis no està determinada per una lesió física, sinó que la lesió és de caire psicològic. Contra tot pronòstic de la època, qüestiona que no hi ha una lesió física, sinó mental. Així doncs, la persona fingia.

El famós neuròleg, davant de tals circumstancies, planteja una primera teoria, en la que exposa que totes les persones tenim dues parts, una part conscient i una inconscient. Per explicar aquesta teoria fa servir la metàfora de d’iceberg.

L’inconscient ocupa la major part de la nostra psique (amagat, inaccessible per l’home) i el comportament de l’humà és degut principalment a aquestes 6/7 parts ocultes de l’esser (en la metàfora de d’iceberg, serien aquella part ocupa sota l’aigua). Algunes coses que estan al inconscient donen pistes al conscient perquè sàpiga què està passant. Al preconscient hi ha aquesta transmissió d’informació, del inconscient al conscient, utilitzant una simbologia determinada, però que cal desxifrar, (mai passarà la informació de manera directa).

Així doncs, segons Freud, a traves del procés de prendre consciència del que em passa puc eliminar els símptomes. (Aquest fet es veu molt bé a una pel·lícula anomenada  Freud, passión secreta basada en el primer model de Freud en el que precisament es postulava aquest fet; fent conscient el record amagat que donava lloc al trauma es podien eliminar els símptomes d’aquest). Es produeix en aquest cas una catarsi: la vivència d’una emoció que havia quedar reprimida, guardada, oculta,  a la zona fosca, la qual cosa feia que els símptomes desapariessin.

Aquesta primera teoria Freud la basa en el concepte de libido. Quan parlava de libido, Freud es referia a un tipus D’ENERGIA VITAL, i que les persones funcionàvem per això, i que una part d’aquesta era de tipus sexual. Va posar especial accent en el tema sexual i el plaer. Freud explica aquesta teoria a partir de l’explicació de la dinàmica interior de les persones, on postulava que teníem 3 parts diferents:

L’ID (ELLO): la part més autèntica dels humans. És la satisfacció immediata dels desitjos. Es basa en el principi de plaer, és en essència el que som les persones: egoistes, sense tenir en compte als altres, volem satisfer necessitat de manera immediata i centrant-nos en aquelles que ens proporcionin plaer. Als dos anys de vida de la persona, apareix una segona entitat, L’EGO , on el petit s’adona que la mateixa realitat l’imposa restriccions.

L’EGO opera des de el principi de realitat. Ara, l’ID i EGO s’han de posar d’acord. ELLO voldrà una cosa de manera immediata però EGO diu que no pot ser, que s’ha d’esperar, es produeix una dinàmica interna que s’acaba completant amb una tercera entintat, el SUPEREGO. Les dues primeres són egoistes, el superego té en comte l’altre gent (és la veu de la consciència, el remordiment, allò que ens fa sentir culpables per fer algo malament, posar-se a la pell de l’altre i entendre’l).

Segons Freud, a partir de la 3º entitat es conclouen les entitats que s’han de posar d’acord, que han d’estar en dinàmica i que finalment faran una acció determinada. EGO (el jo) és el que intenta posar d’acord totes tres parts. Si es produeix algun desajustament entre aquestes 3 hi ha un problema. Podria ser que en aquest cas a la persona no li sàpiga greu el dolor aliè,si la persona no havia pogut construir un superego en condicions. Aquestes tres construccions mentals intenten explicar comportaments.

Amb el pas del temps, Freud desenvolupa una quarta teoria, en la que parla de sexualitat infantil (la qual no s’ha d’equiparar amb la sexualitats adulta). Pensava doncs, que els infants passaven per unes fases de descoberta del món i del propi cos. Cada una d’aquestes fases implicava una cerca de satisfacció, però també podia conduir a certes angoixes i conflictes que d’adults podien repercutir de forma negativa. Així doncs, tenim 4 fases:

FASE 1 --> fase ORAL: la boca es la fons de plaer, l’infant troba el plaer en l’acte de succionar i alimentar-se. Si aquesta etapa s’allarga o s’escurça pot produir problemes. Freud deia que si deixàvem de donar el pit al petit massa aviat podria ser que el petit desenvolupés una actitud pessimista davant de la vida.

FASE 2 --> fase SÀDICA-ANAL: l’infant troba el plaer en el control dels esfínters. Així, si se’l força a controlar-los o no aprèn a temps aquesta persona podria ser egoista, retingut, perquè esperava molt a l’hora d’anar al lavabo, o pel contrari podria ser una persona que gasta molts diners perquè en aquesta fase no es podia controlar, llavors de gran tampoc.

FASE 3 --> fase FÀLICA: entre els 3, 5 anys. El nen descobreix com a zona de plaer els genitals. És l’època en la que descobreix la diferenciació entre els dos sexes. Té lloc l’anomenat complex d’Edip i complex d’Electra, els quals si no es solucionen podrien conduir a problemes en la vida adulta.

Es produeix entre en 6, 7 anys l’anomenat període de LATÈNCIA, on el petit s’adona que les qüestions sobre sexe no són “de bona educació”. El nen va creixent, fins a arribar a la següent fase:

FASE 4 --> fase GENIAL: Cap als 12, 13 anys aproximadament.  On reapareix l’interès per la sexualitat que ja es comença a orientar cap a la seva finalitat reproductiva i que ja té connotacions pròpies de l’edat adulta.

A continuació d’aquesta teoria de la sexualitat infantil i lligada amb la tercera (la concepció de l’ID, l’EGO i el SUPERJO) trobem la cinquena teoria: Els mecanismes de defensa.

ELS MECANISMES DE DEFENSA:

Els podiem definir com a dispositius interns que desenvolupa l’EGO per tal de manejar l’ansietat, prevenir la seva aparició i preservar l’equilibri psíquic.  

Freud dirà que l’ego (el jo) desenvolupa uns mecanismes de protecció , que tenen la funció que el material de l’inconscient no aflori de manera descontrolada a la consciencia i provoqui un desequilibri psíquic. Podríem dir de manera col·loquial que és com “maquillar” algo perquè no produeix tant de dolor a la persona .

Autors com el mateix Freu o la seva filla Anna Freud, entre d’altres, van posar nom a una sèrie de mecanismes de defensa, la qual cosa els va ajudar a descriure i comprendre una sèrie de fenòmens clínics que observaven en nens i adults.

Aquests doncs, van posar nom a una sèrie de mètodes que les persones utilitzen habitualment per vèncer, escapar, evitar, ignorar..., frustracions i amenaces,  algun d’ells són els següents:

·       REPRESSIÓ: Que designa el procés que fem algunes vegades de guardar-nos les coses, perquè si “sortissin del nostre interior” ens podrien fer mal.  Si signéssim conscients de tot podríem tenir desequilibris.

·       NEGACIÓ: Es denomina així el fenomen mitjançant el qual les persones neguem un fenomen que a la realitat és obvi perquè no ho podem acceptar. Per exemple: negar la mort d’un ser estimat fent-nos creure a nosaltres mateixos que només està fent la compra i de que tornarà aviat...  No et pots fer càrrec d’això doncs ho negues.

·       PROJECCIÓ: és un mecanisme per el qual sentiment o idees doloroses són projectats cap a unes altres persones o coses properes però que l’individu sent que no tenen res a veure amb ell. Per exemple: jo no sóc un egoista, són els altres...

·       RACIONALITZACIÓ: és el mecanisme mitjançant el qual ens inventem una explicació de un fet real, fent un canvi en l’explicació real d’aquest fet per un altre acceptable.

·       INTEL·LECTUALITZACIÓ: mecanisme mitjançant el qual els nostres sentiments queden en segon terme, intel·lectualitzant el sentiment, protegint-me d’haver-lo de viure.

·       FORMACIÓ REACTIVA: mecanisme mitjançant el qual em comporto de manera contraria a com voldria, serveix per prevenir que un pensament dolorós emergeixi. El pensament és substituït immediatament per un altre agradable. Per exemple:  Una persona que no pot reconèixer que una altre li produeix empatia i mai li mostra senyals d’hostilitat, sinó sempre li mostra la seva cara amable.

·       REGRESSIÓ: és l’acció de retrocedir a comportaments de etapes anteriors (infantils) com per exemple no retenir el pipi, per tal de sentir-se més emparats.

·       DESPLAÇAMENT: allò que sento per determinades persones ho trasllado a altres. Per exemple: m’he enfadat amb el meu pare, però ho pago amb el profe de psicologia.

La situació especial: SUBLIMACIÓ és un procés psíquic una mica diferents que s’acostuma a confondre’s amb mecanismes de defensa psíquica. La diferencia entre els altres i aquest és que en la sublimació, el impuls es canalitzat a un nou i més acceptable destí, positiu.

Per a la pràctica d’avui ens centrarem precisament, en la sublimació. Podria considerar se també, una tècnica d’intel·ligència emocional, consistent en saber donar una sortida constructiva, és a dir, en benefici propi i dels altres.

LA PRÀCTICA: Buscar sortides constructives als 7 pecats capitals (els quals, aón emocions, més que no pas pecats).

Aquesta pràctica ha estat realitzada per Ana Cimpean i jo mateixa, Melissa Casado.

Els 7 "pecats":

·        Ira

·        Luxuria

·        Gula

·        Peresa

·        Supervia

·        Enveja

·        Avaricia

Cal a dir que el fet de tenir experiències d’aquest tipus no és dolent, sinó que som persones humanes,  amb experiències, el que fem amb aquestes, el que fem amb el que ens passa, pot ser bo o dolent).

Amb  aquestes experiències podem fer coses fantàstiques o molt dolentes.

Amb la ira, per exemple: utilitzada constructivament o no: hi ha persones que s’autolesionen ira mal dirigida, mal canalitzada i orientada desctructivament (cap a nosaltres mateixos o els altres), li podem donar però una sortida constructiva. A continuació, de cada un dels pecats capitals intentarem buscar una sortida negativa i lo més difícil però molt important: una sortida constructiva (positiva).

IRA:

·        Sortida negatiu: Com que estic molt enrabiat trenco el primer que tinc a mà. (un comportament que em perjudiqui a mi o als altres seria una sortida destructiva)

·        Sortida constructiva: com que tinc molta energia acumulada la puc canalitzar fent esport i així em calmo i faig una acció en benefici personal i dels altres.

LUXÚRIA:

·        Negativa: Voler abusar sexualment a l’altre per satisfer el propi desig.

·        Constructiva: En un relació podem utilitzar aquesta sensació per enfortir la relació.

GULA

·        Negativa: Per satisfer la meva gana entro a robar al supermercat. O potser amb els meus actes pot desembolcar en una malaltia com la bulímia.

·        Constrictiu: Cuinar per un mateix, pels altres...

PERESA:

·        Negativa: He tingut un partit avui al de matí i estic molt cansat i haig d’estudiar èr un examen que tinc demà passat. Com que estic tan cansat i tinc tanta peresa no estudio i me’n vaig a veure la televisió, ja que igualment encara que estudiï no aprendré res.

·        Constructiu:  En la mateixa situació d’abans, descanso una mica però desprès me’n vaig a estudiar, avui tot el que pugui i demà el que em falti, fins hi tot hem puc aixecar una mica més aviat, o anar a dormir una mica més tard...

SUPÈRBIA:

·        Negativa: Ridiculitzar als altres quan no van algo bé perquè precisament a mi em surt perfecte i ells no en saben.

·        Constructiva: Sentir que tinc molts capacitats ho puc aprofitar per estar més motivat i per dedicar més temps a la feina, liderar l’activitat... Puc utilitzar aquesta sensació de ser bo en alguna cosa per ajudar a algú o a fer una bona acció.

ENVEJA

·        Negativa: Com que tinc enveja de que ell tingui aquell cotxe deportiu i jo un de molt bell li ratllo el cotxe quan no miri.

·        Constructiva: puc utilitzar els bons resultats de l’altre per motivar-me i enfortir-me: podria pensar que ell té aquell cotxe perquè al s’esforça molt al seu treball, i fa una molt bona feina, podria ser un motiu per motivar-me a esforçar-me jo més.

AVARICIA

·        Constructiu: Puc estalviar molt, acumular diners... i després fer algo fantàstic amb ells, puc fer una bona obra, positiva pels altres, i també per mi.

·        Negatiu: No saber compartir amb ningú res teu. Marcar-se una meta molt llunyana, lluny de les nosaltres possibilitats, posant-nos el llistó massa alt.

(a la segons part de la meva reflexió, m’agradaria fer un comentari d’aquest punt)

REFLEXIÓ:

Per començar la meva reflexió, i abans de fer l’esmentat comentari sobre l’avarícia, m’agradaria fer una reflexió sobre la següent emoció:

    HUMILIACIÓ:

-         Constructiva: Si m’he sentit humiliat per la resposta que he rebut per part dels meus companys a una proposta que he fet i no els hi sembla bé: Em puc prendre la seva critica com a constructiva, aprofitant-la per millorar la qualitat del treball.

-         Negativa: M’enfado amb la resta dels companys i em podria barallar amb algun d’ells, amb el professor i sortir de classe donant un cop de porta.

M’agradaria fer un apunt sobre aquet... És fàcil dir que els comentaris dels companys, sobretot el temes de treball, hem de mirar de prendre’ns-ho com a una critica constructiva que ens ajudarà a millorar la nostra forma de treballar per a aconseguir resultats millors, però què passa quan és impossible prendre’s aquests comentaris com a constructius?

Hi ha gent que, inevitablement, explota, plens d’ira, davant d’un: això que has posat no m’agrada gens, sembla un treball fet per un nen de 4 anys, que no saps fer res o que?...i podria ser que, relacionant-ho amb els mecanismes de defensa, s’activi el de desplaçament i descarregui tot el seu mal humor sobre algú que no hi té res a veure, com els seus pares o el professor.

Altres persones, davant d’aquests mena de comentaris calla, reté, el que en aquell moment sent, i li crea tot d’altres sensacions internes, com timidesa a l’hora de dir la seva, por a ser menyspreat de nou, tristesa perquè aquell company li ha dit allò... Poguent activar el mecanisme de regressió.

M’ha fet pensar que la manera de dir les coses també és un factor important, que les paraules, els nostres actes, poden fer molt mal, i que no és la critica o la situació en si la que produeix uns “efectes” en nosaltres, si no que qui determina l’efecte que té sobre nosaltres és el propi ser, amb una determinada estructura i forma d’actuar, no la situació o fet per si sol. Així, a tots ens afecten de manera diferent els fets, i reaccionem de maneres diferents.

Dient això, potser algun d’aquells qui ha fet la critica en aquest exemple, podria passar a sentir CULPABILITAT per les seves paraules (segons Freud, seria aquesta la acció que es produiria per l’actuació del superjo). Podria culpar-se dia i nit pel que ha dir i lo mal que ha fet sentir a l’altre persona, o bé podria admetre que es va equivocar, que es va passar, i podria demanar perdó.

Com a persones tots ens podem equivocar, sentir enveja, avarícia, ira... Lo important és no deixar-nos emportà per la situació i procurar no fer algo que, més tard, ens pugui en culpabilitat a nosaltres mateixos i tristesa, humiliació..., pels altres.  Mirar de escollir la sortida més profitosa, per nosaltres i els demés.

Mai us havíeu parat a pensar l’ampli ventall d’emocions que podem sentir en un sol dia, i lo difícil que és donar-li nom a totes i troba’ls-hi un perquè?

Com abans he esmentat, també m’agradaria fer un apunt de la sortida negativa de la avarícia. Alguns podrien entendre com a una sortida positiva voler aspirar a un lloc de treball millor, o a ser un gran cantant, un gran actor..., i a vegades, per moltes circumstancies, com econòmiques, familiars, o que no som realment la persona apropiada per ocupar aquests llocs somiats....

Tots tenim somnis, metes, a vegades una mica llunyanes, però , personalment, penso que ningú es qui per dir-nos que no podem arribar allà on somiem i que tots ens hi podem apropar al nostre somni amb esforç. El problema, (i repeteixo que és una opinió molt subjectiva) és quan la persona s’obsessiona amb aquest fet, amb voler ser el millor jugador de futbol de la historia, el millor actor, el més ric del país...   En altre practica em vaig preguntar exactament lo mateix: on està el límit, en aquet cas, de l’avarícia i la seva sortida constructiva i la negativa, i vaig suposar, igual que a l’altre practica, que potser el límit et troba quan aquell pensament, aquell desig, aquella emoció, es torna incontrolable, constant..., es torna una obsessió. Llavors, de les nostres emocions, encaminades a aconseguir aquell objectiu, possiblement no en faríem una bona sublimació, i aniríem pel camí fàcil, que molt probablement, serà la sortida negativa: fer malbé els projectes dels altres, sabotejar el “casting” d’aquell amic perquè no l’agafin per treballar en aquella sèrie, em lligaria a la xicota d’aquell per “fotre’l”, perquè ell té el que jo vull tenir... (penso que segons Freud, en aquests cas operaria l’ID)

En definitiva, presentaria sortides negatives d’enveja, ira, supèrbia... per culpa de la meva avarícia.

Tots això m’ha fet pensar que, quan decideixes agafar la sortida negativa, tot al voltant podria començar a anar pitjor, com un cercle viciós...

Fent aquesta pràctica em vaig adonar lo difícil que és trobar la sortida constructiva i el que ha de costar portar-ho a la practica. A tots ens han pogut dir algun cop “has d’aprendre a veure lo bo, positiu,constructiu que en pots extreure d cada situació”, però, ho fem realment? Ho fan els qui ens ho diuen?  Vaig decidir fer aquesta mateixa pràctica a dues persones de més edat que jo, per veure quina concepció en tenien. A qui els hi preguntava els hi constava molt trobar una sortida constructiva a un fet que segons ells, els qui saben veure lo positiu són els que menys, i que la majoria actuen de “la forma fàcil”.

Dues persones són molt poques per fer una gran conclusió, però seria possible que amb “aquests temps que corren” com acostumem a dir, sigui més difícil veure lo bo de les situacions, de la gent, de nosaltres mateixos?  No sabem reconèixer lo bo que tenim, i utilitzem les nosaltres emocions per dona lloc a sortides negatives? Si és així, mig món necessita amb urgència practiques com aquestes i sobretot aprendre a transportar-ho a la vida real.

No sé que en penseu vosaltres, però amb tot el que hem fa reflexionar, m’estic convertint en una gran fan de Freud.

Per saber-ne més podeu mirar aquests llocs: (feu "clik" a sobre)


Documental de la BBC, on el propi Freud explica la seva vida i les seves obres

Podeu mirar aquest video sobre els mecanismes de defensa

Una mica més d'informació sobre els mecanismes de defensa

Clicant en aquest lick podeu veure un escrit que va fer una persona ja fa molt de temps, i que en aquell mooment em va fer pensar molt sobre la culpabilitat i avui dia l'he tornat a recordar.

Els llibres psicologia para todos i el desarrollo de los niños paso a paso expressen també alguns d'aquests conceptes.