UN XIC D’HISTÒRIA
En l’època de Wilhem Wundt i William James (segle XIX) s’entenia psicologia com la ciència que estudiava els estats de consciència. El fet que la consciència no es pogués tocar, mesurar... va fer que certs grups de població no estiguessin d’acord amb aquesta definició, la qual cosa va comportar un canvi en la concepció de la paraula. Així doncs, es va passa a entendre psicologia com la ciència que estudiava les conductes observables (és el que entenem per CONDUCTISME, del qual John Waltson (1913) n’és la figura fundadora).
Ivan Paulov, fisiòleg que estudiava el comportament dels gossos, va descobrir el que avui dia entenem com CONDICIONAMENT CLÀSSIC i va promoure que de la mateixa manera que aquest condicionament funcionava amb animals, també funcionava en humans.
Pel seu experiment va posar un gos a un gàbia on pogués estudiar millor els seus comportaments davant de, en aquest cas, el menjar. Poc a poc, va aconseguir que l’animal associés el so d’una campaneta amb el menjar (perquè quan li portava feia sonar la campaneta). Un dia, Paulov va fer sonar la campaneta però no va portar menjar. Va observar que d’igual manera el gos salivava, encara que no tingues el menjar a davant sabia que aquest so significava que li anaven a portar.
De manera que l’esquema seria el següent:
E (estímul) (campaneta) à R (resposta)(salivació)
La campaneta és doncs, un estímul condicionat, perquè no hi ha rés en ella mateixa que doni lloc a la salivació del gos, només el fet que l’associa a lo que vindrà després, el menjar.*
Al seu torn, Waltson, basant-se en els resultats que Paulov va obtenir en els seus experiments i la creença que tan animals com persones siguem capaços d’associar un estímul a una resposta (encara que no vagi associat explícitament), va fer que Watson concloïes que aquest fet també servia per explicar les FÒBIES.
Per corroborar-ho, va fer un experiment amb un nen petit provocant-li una fòbia (va fer que el nen atribuís l’aparició d’un peluix en escena amb un soroll fort, cosa que espanta als petits, de manera que sempre que el nen veia el peluix l’atribuïa al soroll fort que l’espantava i es posava a plorar). **
Anys més tard (segle XX), Skinner introdueix el que avui dia entenem per CONDICIONAMENT OPERANT. Skinner pensava que la resposta a un estímul pot augmenta o bé disminuir segons si aquesta resposta ens proporciona un benefici o un càstig.
Per examinar aquest fet el psicòleg utilitza els anomenats programes de reforçament mitjançant la famosa caixa de Skinner). ***
De manera que l’esquema seria el següent:
E (estímul) à R (resposta) à C (conseqüències. Premis o càstigs).
Si la resposta m’estalvia coses dolentes aquesta resposta augmenta, i visaves
Centrant-nos més en la nostre practica d’avui, és de vital importància l’aparició en escena de la doctora Mary Cover Jones, la qual es va interessar per el treball de Watson i afegia que si erem capaços de crear una fòbia a un cert estímul, també som capaços de fer l’efecte contrari. D’aquest procés se’l va anomenant DESSENSIBILITCACIÓ SISTEMÀTICA.
Per saber-ne més:
LA PRÀCTICA
Entenem per dessensibilització sistemàtica el procés pel qual mitjançant una sèrie de passos o accions podem arribar a l’eradicació d’una fòbia.
Després de l’explicació del tema i per tal de posar-lo en practica, l’Ernest ens va donar a escollir entre dos casos de fòbies:
Cas 1: Un nen de 7 anys que té fòbia als autobusos perquè va veure una noticia d’un accident a ca la seva avia. Més endavant, el pare del petit es posa malalt i i l’única manera que tenen l’avia i el nen d’anar a veure’l és amb autobús, però el nen s’hi nega.
Cas 2: Una nena de 8 anyets la qual desprès que li piquès una abella al pati té fòbia a aquest insecte i es nega a sortir al pati.
Grup de treball:
- Alexandra Chacón
- Khaoula Chentouf
- Melissa Casado
Possible programa de dessensibilització en 10 passos del cas 2:
1. En primer lloc, el que s’hauria de fer és una reunió dels pares i la nena amb la professor/a, per tal de entre tots poder explicar-li a la nena que l’abella no té perquè fer-li mal. El professor/a hauria d’intentar afirmar que ella al igual que la petit també pateix aquesta fòbia.
2. El professor/a fot fer entendre a la nena que ha trobat la solució perquè totes dues puguin sortir al pati sense por utilitzant un impermeable blau, perquè les abelles no s’hi apropen mai.
3. El proper pas és fer una volta pel patí la professor/a i la nena, fent que la segona se senti més segura amb l’impermeable i amb la companyia del professor/a, amb qui comparteix la mateixa fòbia.
4. Es podria fer que, estant al pati, professora i nena es posessin a jugar amb altres nens i nenes del pati, fet que podria fer que se centrés en una altre cosa i s’oblidés de les abelles o que, al tenir calor de tant jugar i els altres nens vagin amb màniga curta i vegi que no els passa res, es tragués l’impermeable.
5. El professor/a, aquella figura la qual també tenia por a les abelles es treu l’impermeable perquè, per exemple, te calor i ha observat que fa uns dies que no es veu cap abella pel pati. Així, la nena veuria que una altre persona ha superat la seva mateixa fòbia i no li passa res sense la protecció. Potser així s’encoratja també ella a fer-ho.
6. Provem que la nena es tregui l’impermeable al pati però el tingui a prop per si se’l vol posar.
7. A classe, realitzar una xerrada amb la resta d’alumnes fent que cadascú expliqui la seva por i procurar que entre el professor/a i la resta de companys desmuntar una mica la teoria de l’altre, traient-li importància i intentant que l’altre no tingui tanta por. De retruc, potser trobem a un altre nen que també té fòbia a les abelles.
8. Explicar-li a la nena que a partir d’ara l’impermeable estarà a la classe amb algun argument que pati fa nosa i que si el vol haurà de anar a la classe (suposarem però que la nena ja prefereix passa-ho bé al pati en comptes d’estar en classe).
9. El mateix dia, o dies més endavant, provem d’organitzar activitats al pati o a l’aire lliure que mantinguin a la nena ocupada i no pensi en les abelles.
10. Per últim, fer desaparèixer l’impermeable, fent-li veure que ja no el necessita.
CONCLUSIÓ DE LA PRACTICA:
La dessensibilització sistemàtica és un bon mètode per pal·liar certes fòbies, però penso que en realitat el procés és més complexa del que creiem. En casos senzills pot funcionar, però amb la realització d’aquest possible cas de dessensibilització en 10 passos m’he adonat que potser, segons els subjecte, o bé li basten amb els 3 primers passos o bé en pot necessitar 10 o més, segons com d’arrelada estigui la fòbia en ell/a.
El meu grup de treball vam veure que la nostra nena no només tenia el problema de la fòbia amb les abelles, sinó que a causa d’això tenia altre problema: el no voler sortir al pati amb els altres nens. Així que vam decidir que lo primer era que la nena pogués sortir al pati i a partir d’aquí intentar disminuir la seva fòbia.
Així doncs, apareix la figura de l’impermeable. Una peça de roba blava, on les abelles no s’hi apropen mai, que PODRIA FER (dic podria, perquè no vol dir que funcioni) que la nena agafés confiança i amb ell pogués baixar al pati, igual que el seu professor/a, que també li té por, però poc a poc va veient com aquesta persona va superant la seva por fins que finalment es treu el impermeable.
El fet que sigui una nena no gaire gran crec que facilita les coses. En el nostre procés de dessensibilització hem aprofitat el fet que els nens juguen al pati cosa que pot centrar amb certa facilitat la seva atenció en una altre cosa que a més la diverteix. Però si estiguéssim parlant d’una persona més gran possiblement seria més complicat.
Seguidament, hauríem d’intentar que la nena prescindís de l’impermeable fent-li creure que ja no és necessari, on també juguen un paper molt important els companys, als qui veu sense impermeable i no els hi passa rés.
Igualment, s’haurán de fer tants passos com fagi falta per tal d’erradicar la fòbia del subjecte i veient els altres passos que hagin fet els nostres companys veurem que hi poden haber diverses maneres d’errardicar-la.
REFLECCIÓ DE LA PRÀCTICA
Durant la pràctica i fent l’entrada del bloc una pregunta se’m passaba pel cap tota l’estona... I és que tots podem tenir fòbies, però també podem tenir simplement fàstic, o que no ens agradi algu en concret i que no es consideri una fòbia... Per exemple, la meva mare te “fòbia” a les rates, no pot veure ni els documentals, però jo per exemple, encara que si en veig alguna també marxaria del lloc on estic, no considero que els tingui fòbia, si no més ben dit els tinc fàstic... Llavors, on està el límit de saber si algu s’ha convertit en una fòbia o no? Potser es troba en el punt que aquella cosa t’impedeix fer la teva vida normal i et prives de certes coses, com la nostra nena que no sortia al pati...
També hi deuen haver diversos tipus de fòbies, diversos nivells... No se ven ve si lo meu era una fòbia o no. De petita vaig agafar molta por al foc, més ben dit als incendis, i encara avui dia no em fa gaire gràcia el que tingui a veure amb el foc. Es deu a que de petita i va haver un petit incendi a casa i jo no podria sortir d’allà tota sola. Aquella experiència va fer que no m’agradés res el que tingui a veure amb el foc. Però de igual manera també hi ha gent que han tingut un incendi a casa i no els hi ha afectat tant com a mi... També diré que aquesta por a anat disminuint amb el temps, perquè abans era molt més extremada, però se suposa que no he fet cap programa de dessensibilització... Potser hi ha fòbies o pors que amb el pas del temps van disminuint, o sense adonar-te vas fen-te a tu mateix el teu programa de dessensibilització sistemàtica, entrant a la cuina, possar-te a cuinar, veient que no té perquè passarte res...
Un altre aspecte important que he aprés és que, de petits, quan encara no tenim suficient criteri per avaluar la gravetat de les coses, a vegades ens poden afectar més o menys segons la reacció dels pares o d’algu més gran que nosaltres. En el meu cas, potser la reacció que va tenir la meva àvia, que també era al pis amb mi, em va fer que aquella situació em fes molta por, encara que jo realment no sabia la gravetat del assumpte. Així doncs, relacionant aquest cas amb el cas del petit de’n Watson, podríem dir que les nostres fòbies estan determinades pel nostre aprenentatge previ, són respostes emocions apreses.
Un altre aspecte important que he aprés és que, de petits, quan encara no tenim suficient criteri per avaluar la gravetat de les coses, a vegades ens poden afectar més o menys segons la reacció dels pares o d’algu més gran que nosaltres. En el meu cas, potser la reacció que va tenir la meva àvia, que també era al pis amb mi, em va fer que aquella situació em fes molta por, encara que jo realment no sabia la gravetat del assumpte. Així doncs, relacionant aquest cas amb el cas del petit de’n Watson, podríem dir que les nostres fòbies estan determinades pel nostre aprenentatge previ, són respostes emocions apreses.
Està molt bé que com a psicolegs aprenenem l’existencia d’aquesta practica i és important que veiem com fent una cosa o altre podem arribar a que el subjecte deixi de tenir fòbia a la cosa en sí, o no deixi de fer les coses que feia abans de que agafés aquesta fòbia pel motiu que sigui (en el cas de la nena, sortir al pati). Així com que tots els pacients són diferent, i relacionant-lo un altre cop al el meu cas, veig que hi ha gent a la que li afecten més unes coses i a altres no, de maneres diferents, així cada programa de dessencibilització serà diferent, i requerirà més o menys passos, segons la persona.
Tant de bo el petit Albert d’en Watson hagi perdut la seva fòbia als peluixos amb la desertització sistemàtica de la doctora Conver...
