Pràctica 4: Mecanismes de defensa

Al final de la última pràctica exposava la necessitat de no tenir tants pensaments negatius i intentar veure les coses des de un altre punt de vista, sense etiquetes, autoinculpacions... Doncs bé, traslladant aquesta mateixa necessitat a la practica d’avui, veurem que davant diferents situacions (en aquests cas, els anomenats pecats capitals) podem  anar per dos camins diferents, o si més no, treure el màxim profit a aspectes que a primera vista semblen negatius. El camí “bo”, positiu per nosaltres i pels altres, i el camí “dolent”, negatiu per tots.

Ho entendreu millor a la part de pràctica d’avui, abans, anem a fer una petita introducció de Sigmund Freud, de les seves teories i de la seva filla Anna Freud i els mecanismes de defensa.

INTRODUCCIÓ:

Sigmund Freud (1859-1939) va ser un famós neuròleg del segle XIX, al que se li atribueixen els inicis de la psicoanàlisis. La psicoanàlisis són un conjunt de teories que pretenen explicar el comportament humà en funció de les dinàmiques internes (és per aquest motiu que en parlar de psicoanàlisis inevitablement es parla de teories psicodinàmiques, ja que aquestes tenen en compte la dinàmica psicològica interna). La psicoanàlisis es basa en l’observació dels significats i emocions de la ment dels pacients.

Abans de fer tot això, però, Freud s’interessa per les paràlisis histèriques i les seves possibles “cures” com la hipnosis, però a mesura que avançava la seva investigació Freud feia nous descobriments i plantejava noves hipòtesis per explicar la histèria. Així, contra els pensaments de la època, i impulsat per Charcot, va descobrir juntament amb Breuer que en les paràlisis histèriques la paràlisis no està determinada per una lesió física, sinó que la lesió és de caire psicològic. Contra tot pronòstic de la època, qüestiona que no hi ha una lesió física, sinó mental. Així doncs, la persona fingia.

El famós neuròleg, davant de tals circumstancies, planteja una primera teoria, en la que exposa que totes les persones tenim dues parts, una part conscient i una inconscient. Per explicar aquesta teoria fa servir la metàfora de d’iceberg.

L’inconscient ocupa la major part de la nostra psique (amagat, inaccessible per l’home) i el comportament de l’humà és degut principalment a aquestes 6/7 parts ocultes de l’esser (en la metàfora de d’iceberg, serien aquella part ocupa sota l’aigua). Algunes coses que estan al inconscient donen pistes al conscient perquè sàpiga què està passant. Al preconscient hi ha aquesta transmissió d’informació, del inconscient al conscient, utilitzant una simbologia determinada, però que cal desxifrar, (mai passarà la informació de manera directa).

Així doncs, segons Freud, a traves del procés de prendre consciència del que em passa puc eliminar els símptomes. (Aquest fet es veu molt bé a una pel·lícula anomenada  Freud, passión secreta basada en el primer model de Freud en el que precisament es postulava aquest fet; fent conscient el record amagat que donava lloc al trauma es podien eliminar els símptomes d’aquest). Es produeix en aquest cas una catarsi: la vivència d’una emoció que havia quedar reprimida, guardada, oculta,  a la zona fosca, la qual cosa feia que els símptomes desapariessin.

Aquesta primera teoria Freud la basa en el concepte de libido. Quan parlava de libido, Freud es referia a un tipus D’ENERGIA VITAL, i que les persones funcionàvem per això, i que una part d’aquesta era de tipus sexual. Va posar especial accent en el tema sexual i el plaer. Freud explica aquesta teoria a partir de l’explicació de la dinàmica interior de les persones, on postulava que teníem 3 parts diferents:

L’ID (ELLO): la part més autèntica dels humans. És la satisfacció immediata dels desitjos. Es basa en el principi de plaer, és en essència el que som les persones: egoistes, sense tenir en compte als altres, volem satisfer necessitat de manera immediata i centrant-nos en aquelles que ens proporcionin plaer. Als dos anys de vida de la persona, apareix una segona entitat, L’EGO , on el petit s’adona que la mateixa realitat l’imposa restriccions.

L’EGO opera des de el principi de realitat. Ara, l’ID i EGO s’han de posar d’acord. ELLO voldrà una cosa de manera immediata però EGO diu que no pot ser, que s’ha d’esperar, es produeix una dinàmica interna que s’acaba completant amb una tercera entintat, el SUPEREGO. Les dues primeres són egoistes, el superego té en comte l’altre gent (és la veu de la consciència, el remordiment, allò que ens fa sentir culpables per fer algo malament, posar-se a la pell de l’altre i entendre’l).

Segons Freud, a partir de la 3º entitat es conclouen les entitats que s’han de posar d’acord, que han d’estar en dinàmica i que finalment faran una acció determinada. EGO (el jo) és el que intenta posar d’acord totes tres parts. Si es produeix algun desajustament entre aquestes 3 hi ha un problema. Podria ser que en aquest cas a la persona no li sàpiga greu el dolor aliè,si la persona no havia pogut construir un superego en condicions. Aquestes tres construccions mentals intenten explicar comportaments.

Amb el pas del temps, Freud desenvolupa una quarta teoria, en la que parla de sexualitat infantil (la qual no s’ha d’equiparar amb la sexualitats adulta). Pensava doncs, que els infants passaven per unes fases de descoberta del món i del propi cos. Cada una d’aquestes fases implicava una cerca de satisfacció, però també podia conduir a certes angoixes i conflictes que d’adults podien repercutir de forma negativa. Així doncs, tenim 4 fases:

FASE 1 --> fase ORAL: la boca es la fons de plaer, l’infant troba el plaer en l’acte de succionar i alimentar-se. Si aquesta etapa s’allarga o s’escurça pot produir problemes. Freud deia que si deixàvem de donar el pit al petit massa aviat podria ser que el petit desenvolupés una actitud pessimista davant de la vida.

FASE 2 --> fase SÀDICA-ANAL: l’infant troba el plaer en el control dels esfínters. Així, si se’l força a controlar-los o no aprèn a temps aquesta persona podria ser egoista, retingut, perquè esperava molt a l’hora d’anar al lavabo, o pel contrari podria ser una persona que gasta molts diners perquè en aquesta fase no es podia controlar, llavors de gran tampoc.

FASE 3 --> fase FÀLICA: entre els 3, 5 anys. El nen descobreix com a zona de plaer els genitals. És l’època en la que descobreix la diferenciació entre els dos sexes. Té lloc l’anomenat complex d’Edip i complex d’Electra, els quals si no es solucionen podrien conduir a problemes en la vida adulta.

Es produeix entre en 6, 7 anys l’anomenat període de LATÈNCIA, on el petit s’adona que les qüestions sobre sexe no són “de bona educació”. El nen va creixent, fins a arribar a la següent fase:

FASE 4 --> fase GENIAL: Cap als 12, 13 anys aproximadament.  On reapareix l’interès per la sexualitat que ja es comença a orientar cap a la seva finalitat reproductiva i que ja té connotacions pròpies de l’edat adulta.

A continuació d’aquesta teoria de la sexualitat infantil i lligada amb la tercera (la concepció de l’ID, l’EGO i el SUPERJO) trobem la cinquena teoria: Els mecanismes de defensa.

ELS MECANISMES DE DEFENSA:

Els podiem definir com a dispositius interns que desenvolupa l’EGO per tal de manejar l’ansietat, prevenir la seva aparició i preservar l’equilibri psíquic.  

Freud dirà que l’ego (el jo) desenvolupa uns mecanismes de protecció , que tenen la funció que el material de l’inconscient no aflori de manera descontrolada a la consciencia i provoqui un desequilibri psíquic. Podríem dir de manera col·loquial que és com “maquillar” algo perquè no produeix tant de dolor a la persona .

Autors com el mateix Freu o la seva filla Anna Freud, entre d’altres, van posar nom a una sèrie de mecanismes de defensa, la qual cosa els va ajudar a descriure i comprendre una sèrie de fenòmens clínics que observaven en nens i adults.

Aquests doncs, van posar nom a una sèrie de mètodes que les persones utilitzen habitualment per vèncer, escapar, evitar, ignorar..., frustracions i amenaces,  algun d’ells són els següents:

·       REPRESSIÓ: Que designa el procés que fem algunes vegades de guardar-nos les coses, perquè si “sortissin del nostre interior” ens podrien fer mal.  Si signéssim conscients de tot podríem tenir desequilibris.

·       NEGACIÓ: Es denomina així el fenomen mitjançant el qual les persones neguem un fenomen que a la realitat és obvi perquè no ho podem acceptar. Per exemple: negar la mort d’un ser estimat fent-nos creure a nosaltres mateixos que només està fent la compra i de que tornarà aviat...  No et pots fer càrrec d’això doncs ho negues.

·       PROJECCIÓ: és un mecanisme per el qual sentiment o idees doloroses són projectats cap a unes altres persones o coses properes però que l’individu sent que no tenen res a veure amb ell. Per exemple: jo no sóc un egoista, són els altres...

·       RACIONALITZACIÓ: és el mecanisme mitjançant el qual ens inventem una explicació de un fet real, fent un canvi en l’explicació real d’aquest fet per un altre acceptable.

·       INTEL·LECTUALITZACIÓ: mecanisme mitjançant el qual els nostres sentiments queden en segon terme, intel·lectualitzant el sentiment, protegint-me d’haver-lo de viure.

·       FORMACIÓ REACTIVA: mecanisme mitjançant el qual em comporto de manera contraria a com voldria, serveix per prevenir que un pensament dolorós emergeixi. El pensament és substituït immediatament per un altre agradable. Per exemple:  Una persona que no pot reconèixer que una altre li produeix empatia i mai li mostra senyals d’hostilitat, sinó sempre li mostra la seva cara amable.

·       REGRESSIÓ: és l’acció de retrocedir a comportaments de etapes anteriors (infantils) com per exemple no retenir el pipi, per tal de sentir-se més emparats.

·       DESPLAÇAMENT: allò que sento per determinades persones ho trasllado a altres. Per exemple: m’he enfadat amb el meu pare, però ho pago amb el profe de psicologia.

La situació especial: SUBLIMACIÓ és un procés psíquic una mica diferents que s’acostuma a confondre’s amb mecanismes de defensa psíquica. La diferencia entre els altres i aquest és que en la sublimació, el impuls es canalitzat a un nou i més acceptable destí, positiu.

Per a la pràctica d’avui ens centrarem precisament, en la sublimació. Podria considerar se també, una tècnica d’intel·ligència emocional, consistent en saber donar una sortida constructiva, és a dir, en benefici propi i dels altres.

LA PRÀCTICA: Buscar sortides constructives als 7 pecats capitals (els quals, aón emocions, més que no pas pecats).

Aquesta pràctica ha estat realitzada per Ana Cimpean i jo mateixa, Melissa Casado.

Els 7 "pecats":

·        Ira

·        Luxuria

·        Gula

·        Peresa

·        Supervia

·        Enveja

·        Avaricia

Cal a dir que el fet de tenir experiències d’aquest tipus no és dolent, sinó que som persones humanes,  amb experiències, el que fem amb aquestes, el que fem amb el que ens passa, pot ser bo o dolent).

Amb  aquestes experiències podem fer coses fantàstiques o molt dolentes.

Amb la ira, per exemple: utilitzada constructivament o no: hi ha persones que s’autolesionen ira mal dirigida, mal canalitzada i orientada desctructivament (cap a nosaltres mateixos o els altres), li podem donar però una sortida constructiva. A continuació, de cada un dels pecats capitals intentarem buscar una sortida negativa i lo més difícil però molt important: una sortida constructiva (positiva).

IRA:

·        Sortida negatiu: Com que estic molt enrabiat trenco el primer que tinc a mà. (un comportament que em perjudiqui a mi o als altres seria una sortida destructiva)

·        Sortida constructiva: com que tinc molta energia acumulada la puc canalitzar fent esport i així em calmo i faig una acció en benefici personal i dels altres.

LUXÚRIA:

·        Negativa: Voler abusar sexualment a l’altre per satisfer el propi desig.

·        Constructiva: En un relació podem utilitzar aquesta sensació per enfortir la relació.

GULA

·        Negativa: Per satisfer la meva gana entro a robar al supermercat. O potser amb els meus actes pot desembolcar en una malaltia com la bulímia.

·        Constrictiu: Cuinar per un mateix, pels altres...

PERESA:

·        Negativa: He tingut un partit avui al de matí i estic molt cansat i haig d’estudiar èr un examen que tinc demà passat. Com que estic tan cansat i tinc tanta peresa no estudio i me’n vaig a veure la televisió, ja que igualment encara que estudiï no aprendré res.

·        Constructiu:  En la mateixa situació d’abans, descanso una mica però desprès me’n vaig a estudiar, avui tot el que pugui i demà el que em falti, fins hi tot hem puc aixecar una mica més aviat, o anar a dormir una mica més tard...

SUPÈRBIA:

·        Negativa: Ridiculitzar als altres quan no van algo bé perquè precisament a mi em surt perfecte i ells no en saben.

·        Constructiva: Sentir que tinc molts capacitats ho puc aprofitar per estar més motivat i per dedicar més temps a la feina, liderar l’activitat... Puc utilitzar aquesta sensació de ser bo en alguna cosa per ajudar a algú o a fer una bona acció.

ENVEJA

·        Negativa: Com que tinc enveja de que ell tingui aquell cotxe deportiu i jo un de molt bell li ratllo el cotxe quan no miri.

·        Constructiva: puc utilitzar els bons resultats de l’altre per motivar-me i enfortir-me: podria pensar que ell té aquell cotxe perquè al s’esforça molt al seu treball, i fa una molt bona feina, podria ser un motiu per motivar-me a esforçar-me jo més.

AVARICIA

·        Constructiu: Puc estalviar molt, acumular diners... i després fer algo fantàstic amb ells, puc fer una bona obra, positiva pels altres, i també per mi.

·        Negatiu: No saber compartir amb ningú res teu. Marcar-se una meta molt llunyana, lluny de les nosaltres possibilitats, posant-nos el llistó massa alt.

(a la segons part de la meva reflexió, m’agradaria fer un comentari d’aquest punt)

REFLEXIÓ:

Per començar la meva reflexió, i abans de fer l’esmentat comentari sobre l’avarícia, m’agradaria fer una reflexió sobre la següent emoció:

    HUMILIACIÓ:

-         Constructiva: Si m’he sentit humiliat per la resposta que he rebut per part dels meus companys a una proposta que he fet i no els hi sembla bé: Em puc prendre la seva critica com a constructiva, aprofitant-la per millorar la qualitat del treball.

-         Negativa: M’enfado amb la resta dels companys i em podria barallar amb algun d’ells, amb el professor i sortir de classe donant un cop de porta.

M’agradaria fer un apunt sobre aquet... És fàcil dir que els comentaris dels companys, sobretot el temes de treball, hem de mirar de prendre’ns-ho com a una critica constructiva que ens ajudarà a millorar la nostra forma de treballar per a aconseguir resultats millors, però què passa quan és impossible prendre’s aquests comentaris com a constructius?

Hi ha gent que, inevitablement, explota, plens d’ira, davant d’un: això que has posat no m’agrada gens, sembla un treball fet per un nen de 4 anys, que no saps fer res o que?...i podria ser que, relacionant-ho amb els mecanismes de defensa, s’activi el de desplaçament i descarregui tot el seu mal humor sobre algú que no hi té res a veure, com els seus pares o el professor.

Altres persones, davant d’aquests mena de comentaris calla, reté, el que en aquell moment sent, i li crea tot d’altres sensacions internes, com timidesa a l’hora de dir la seva, por a ser menyspreat de nou, tristesa perquè aquell company li ha dit allò... Poguent activar el mecanisme de regressió.

M’ha fet pensar que la manera de dir les coses també és un factor important, que les paraules, els nostres actes, poden fer molt mal, i que no és la critica o la situació en si la que produeix uns “efectes” en nosaltres, si no que qui determina l’efecte que té sobre nosaltres és el propi ser, amb una determinada estructura i forma d’actuar, no la situació o fet per si sol. Així, a tots ens afecten de manera diferent els fets, i reaccionem de maneres diferents.

Dient això, potser algun d’aquells qui ha fet la critica en aquest exemple, podria passar a sentir CULPABILITAT per les seves paraules (segons Freud, seria aquesta la acció que es produiria per l’actuació del superjo). Podria culpar-se dia i nit pel que ha dir i lo mal que ha fet sentir a l’altre persona, o bé podria admetre que es va equivocar, que es va passar, i podria demanar perdó.

Com a persones tots ens podem equivocar, sentir enveja, avarícia, ira... Lo important és no deixar-nos emportà per la situació i procurar no fer algo que, més tard, ens pugui en culpabilitat a nosaltres mateixos i tristesa, humiliació..., pels altres.  Mirar de escollir la sortida més profitosa, per nosaltres i els demés.

Mai us havíeu parat a pensar l’ampli ventall d’emocions que podem sentir en un sol dia, i lo difícil que és donar-li nom a totes i troba’ls-hi un perquè?

Com abans he esmentat, també m’agradaria fer un apunt de la sortida negativa de la avarícia. Alguns podrien entendre com a una sortida positiva voler aspirar a un lloc de treball millor, o a ser un gran cantant, un gran actor..., i a vegades, per moltes circumstancies, com econòmiques, familiars, o que no som realment la persona apropiada per ocupar aquests llocs somiats....

Tots tenim somnis, metes, a vegades una mica llunyanes, però , personalment, penso que ningú es qui per dir-nos que no podem arribar allà on somiem i que tots ens hi podem apropar al nostre somni amb esforç. El problema, (i repeteixo que és una opinió molt subjectiva) és quan la persona s’obsessiona amb aquest fet, amb voler ser el millor jugador de futbol de la historia, el millor actor, el més ric del país...   En altre practica em vaig preguntar exactament lo mateix: on està el límit, en aquet cas, de l’avarícia i la seva sortida constructiva i la negativa, i vaig suposar, igual que a l’altre practica, que potser el límit et troba quan aquell pensament, aquell desig, aquella emoció, es torna incontrolable, constant..., es torna una obsessió. Llavors, de les nostres emocions, encaminades a aconseguir aquell objectiu, possiblement no en faríem una bona sublimació, i aniríem pel camí fàcil, que molt probablement, serà la sortida negativa: fer malbé els projectes dels altres, sabotejar el “casting” d’aquell amic perquè no l’agafin per treballar en aquella sèrie, em lligaria a la xicota d’aquell per “fotre’l”, perquè ell té el que jo vull tenir... (penso que segons Freud, en aquests cas operaria l’ID)

En definitiva, presentaria sortides negatives d’enveja, ira, supèrbia... per culpa de la meva avarícia.

Tots això m’ha fet pensar que, quan decideixes agafar la sortida negativa, tot al voltant podria començar a anar pitjor, com un cercle viciós...

Fent aquesta pràctica em vaig adonar lo difícil que és trobar la sortida constructiva i el que ha de costar portar-ho a la practica. A tots ens han pogut dir algun cop “has d’aprendre a veure lo bo, positiu,constructiu que en pots extreure d cada situació”, però, ho fem realment? Ho fan els qui ens ho diuen?  Vaig decidir fer aquesta mateixa pràctica a dues persones de més edat que jo, per veure quina concepció en tenien. A qui els hi preguntava els hi constava molt trobar una sortida constructiva a un fet que segons ells, els qui saben veure lo positiu són els que menys, i que la majoria actuen de “la forma fàcil”.

Dues persones són molt poques per fer una gran conclusió, però seria possible que amb “aquests temps que corren” com acostumem a dir, sigui més difícil veure lo bo de les situacions, de la gent, de nosaltres mateixos?  No sabem reconèixer lo bo que tenim, i utilitzem les nosaltres emocions per dona lloc a sortides negatives? Si és així, mig món necessita amb urgència practiques com aquestes i sobretot aprendre a transportar-ho a la vida real.

No sé que en penseu vosaltres, però amb tot el que hem fa reflexionar, m’estic convertint en una gran fan de Freud.

Per saber-ne més podeu mirar aquests llocs: (feu "clik" a sobre)


Documental de la BBC, on el propi Freud explica la seva vida i les seves obres

Podeu mirar aquest video sobre els mecanismes de defensa

Una mica més d'informació sobre els mecanismes de defensa

Clicant en aquest lick podeu veure un escrit que va fer una persona ja fa molt de temps, i que en aquell mooment em va fer pensar molt sobre la culpabilitat i avui dia l'he tornat a recordar.

Els llibres psicologia para todos i el desarrollo de los niños paso a paso expressen també alguns d'aquests conceptes.