Desprès de veure la pel·lícula de “Freud, passion secreta”, l’Ernest ens va demanar que com a pràctica agaféssim un dels temes que tractava la pel·lícula i ens haguessin interessat i d’això en féssim una recerca més exhaustiva amb la reflexió corresponent. Finalment, després de molt rumiar, he decidit tractar el tema de la hipnosis.
LA HIPNOSIS:
Del prefix grec hipno- “dormir” i del sufux –isme “estat”.
És difícil donar-li una definició concreta, alguns la hipnosis és una técnica amb la que aconseguim un estat psicofisiològic diferent del estat de vigil·lia normal. Aquesta explicació es basa científicament en que l’eletrocefalograma del hipnotitzat és diferent a el d’una persona en somni normal, i s’assembla força al d’una persona desperta i altament concentrada però molt relaxada.
En estat de hipnosis, la persona opera amb el seu inconscient, disminuint la capacitat d’autoconsciència, per tant qualsevol cosa que l’hipnotitzador li suggereixi serà admesa com a real.
Amb la hipnosis accedim directament al subconscient de la persona hipnotitzada i és més fàcil d’obtenir informació del perquè de molts problemes que l’individu té i a nivell conscient en desconeix la causa. (Recordem que el subconscient grava totes les experiències de la nostra vida i segons quines hagin sigut aquestes interfereixen en la nostra conducta d’una forma o una altre, per aquest motiu la hipnosis té un gran valor com a mètode terapèutic).
Així doncs, la hipnosis ens ajuda a penetrar allà on la nostra ment conscient té barrat el pas a aquells records de fa temps que ens van condicionar i marcar per sempre. En el que si ens pot ajudar la hipnosis és a investigar en el masses encara avui, misteris que oculta la ment humana.
UN XIC D’HISTÒRIA, els començaments de la hipnosis:
Les primeres referències que es tenen sobre l’ús de la hipnosis són ben antigues. L’ús de tècniques similars a la hipnosis era ja empleada pels egipcis als anomenats Temples del Somni, però no seria fins a mitjans del segle XVII quan s’iniciaria l’estudi sistemàtic d’aquest estat psicofisiològic especial de l’humà, que més tard es coneixeria amb el terme de hipnosis.
La primera tesis doctoral que sen coneix és la de Franz Anton Mesmer (1734-1815), anomenada “de planetarium Inlfuxu”, influenciada per les teories de Paracelso sobre la interrelacions dels cossos celestes i l’ésser humà. Mesmer va formular la coneguda Teoria del Magnetisme Animal, en la que defensava que tot esser viu irradiava un tipus d’energia que podia transmetre’s a altres cossos arribant a tenir una aplicació terapèutica, així com les pedres magnètiques, el magnetisme de les quals era capaç de fer desaparèixer símptomes de malalties i capaç de curar. (a la imatge, banyera de Mesmer)
Aquesta teoria va arribar a l’Academia de Medicina de França, que fa defensar que ni animals ni pedres magnètiques tenien aquest poder, aquesta capacitat de curació, i que les millores en els pacients eren degudes a un altre fet. En aquest moment pareix la figura de James Braid (1795-1860), que va donar un perquè a la curació dels pacients de Mesmer: “...la fixació sostinguda per la mirada, paralitza els centres nerviosos dels ulls i les seves dependencies alterant l’equilibri dels sistema nerviós, produint el fenomen.” (paraules textuals de Braid). Va voler dir amb això que no era l’objecte qui curava, sinó la pròpia persona, Mesmer, amb COM feia les seves teràpies.
Més endavant va aparèixer la figura de Jose Custódia de Faria, més conegut com Abbé Faria. Segons ell, l’hipnotisme es basava el la suggestió. La suggestió hipnòtica no és res més que el procés a través del qual l’especialista pot guiar la conducta, els pensaments, els sentiments de qui està sotmès a la hipnosis, allunyant-se de la idea de Mesmer de necessitar un fluid magnètic que, per Faria, només induïa a la persona a un son artificial, que creava el propi pacient, lluny de l’estat hipnòtic. Faria va ser un dels inventors del hipnotisme que més endavant donaria orígens a les diferents psicoteràpies de la psiquiatria, entre ells la psicoanàlisis.
A principis dels segle XIX sorgeix la figura de Liebeault Ambroise Auguste (1823-1904), metge francès. La seva tècnica consistia en mirar fixament als ulls i en demanar als pacients que s’adormissin. Una tècnica molt semblant a la de suggestió abans esmentada. Al seu torn, seguint els passos de Ambroise, Berheim Hippoyle (1849-1919), va demostrar que la hipnosis no era res més que la suggestió verbal, aplicable a totes les persones (argument que entra en controvèrsia amb el de Charcot, que pensava que només es podia portar a terme amb persones neuròtiques o histèriques), i sostenia també que els efectes de la hipnosis per suggestió també es podien aconseguir a través de l’estat de vigilia. Aquesta raonament seria denominat més endavant com a psicoteràpia.
Pierre Janet va treballar amb Charcot i va aprendre a utilitzar la hipnosis com a mètode curatiu de la histèria, de la mateixa manera que Josef Breuer (1842-1925 metge, fisiòleg austríac ) també va tractat sobre la histèria, el seu mètode consistia en hipnotitzar la persona perquè recordes aspectes passats de la seva vida (experiències viscudes) abans de contraure la malaltia, i defensant que cada vegada que el pacient era despertat, els símptomes de la malaltia anaven reduint fins a desaparèixer. Aquests mètode de rememoració de les experiències passades com a mètode per solucionar malalties fou anomenat mètode “catàrtic”.
Freud, famós discipul de l’escola de Salpètriere amb el doctor Charcot i de l’Escola de Nancy amb el Doctor Bernheim, va utilitzar també la hipnosis pel tractament de la histèria, però la hipnosis no era el seu fort, així que va abandonar aquesta tècnica i va començar a formular la teoria de la Psicoanàlisis.
Hipnosis en l’actualitat:
A principis del segle XX sorgeix una figura molt important per l’hipnotisme: el norteamericà Milthon H Eriskson (1901-1980). Erickson va patir poliomiletis, una malaltia que afecta al sistema nerviós i deixa el pacient en estat de paràlisis, però sorprenentment fou capaç de recuperar el moviment del cos a través de la introspecció i el control mental. Aquest fet tan transcendental el va empènyer a l’estudi de la medicina i la psicologia. Va desenvolupar una amplia gama de tècniques per treballar diferents nivells de consciència i va treballar com a psiquiatra aplicant els seus propis mètodes sobre els seus pacients. Els seus mètodes es basaven en utilitzar metàfores o formes determinades de parlar, per induir als pacients certes reaccions psico-emocionals que els curessin dels seus traumes mentals, sense necessitat de la hipnosis clàssica i de tècniques que suposin la pèrdua de consciencia del pacient. Ericskon considerava que el to de veu amb que parlava al seus pacients, les seves paraules, la manera de parlar, els moviments corporals, influenciaven en la teràpia. No sempre utilitzava les mateixes tècniques, sinó que depenien del pacients.
Eriskon va influencia a les més importants corrents terapèutiques del món, la psicologia familiar, la de parella, diverses investigacions d’escoles de Psicologia, etc.
Jeffey K, Zeig Ph.D, un dels seus més destacats deixebles, crea la fundació Milton H. Erickson, la seu la qual es troba a Phoenix, Arizona.*
Als anys 50 apareix una febre investigadora per la hipnosis. És llavors quan la prestigiosa APA (American Psychiatric Assotiation) reconeix el valor de la hipnosis com a mètode legítim terapèutic, i avui dia, l’APA està dedicada al seu estudi i investigació.**
La hipnosis a Espanya:
El interès per d’hipnosis al país espanyol, desprès d’un temps de silenci durant els anys 20, va ressorgir durant la guerra civil espanyola i més endavant en la segona guerra mundial, quan els psiquiatres de l’exèrcit van advertir que la tècnica era útil per resoldre els estats de “trance” anomenats “neurosis de la trinchera”. L’hipnòleg Santiago Montserrat Esteve va aplicar la tècnica en les Forces de la Generalitat de Catalunya amb molt bons resultats.
Destacable és també el cas de la tècnica que utilitza el Dr, Valeriano Escudero (valencià). Escudero anomena a la seva tècnica Noesiología, o anestèsia psicològica, gracies a la qual opera als seus pacients completament desperts, sense anestesia química, arribant fins hi tot a conversar amb ells durant les intervencions quirúrgiques.
Al segle XXI però, no tot són punts positius cap a l’hipnosis. Al carrer, aquesta practica es poc reconeguda i molt qüestionada. La falsa utilització d’aquesta per espectables televisius i de “màgia” fa que es perdi la credibilitat i fiabilitat d’aquesta.
La finalitat d’aquesta pràctica no és la d’entretenir al públic, sinó que des de els seus orígens té unes altres grans aplicacions: curar o millorar malalties, condicions físiques o mentals de la persona, extracció de peces dentals, tipus de trastorns mentals i psicològics (fòbies, pors, traumes, depressions, angustia, nerviosisme, estrés, timidesa, neurosis nocturna, etc.), per detectar l’origen d’un conflicte emocional intern,etc. Avui dia es parla també de d’utilització de la hipnosis pel camp de les addiccions: per deixar el tabac, per tractar ludopaties, alcoholisme, etc.*, també hi ha referencies de gent que diu que pot servir per reduir l’ansietat dels alumnes davant dels exàmens**.
En aquests casos, l’hipnotitzador passa a ser hipnòleg o persona que utilitza la hipnosis amb finalitats terapèutiques.
Molta gent es pregunta si la hipnosis, com a mètode terapèutic, és perillosa. La veritat és que no, sempre que es faci amb un professional de la hipnosis. Ningú es quedarà “adormit” eternament, ja que passaríem d’un somni hipnòtic a un natural i ens despertaríem normalment. Ara bé, aquesta practica no és recomanada qual el hipnotitzat pateix epilèpsia o esquizofrènia, ja que el fet d’entrar en un estat hipnòtic podria causar atacs epilèptics o empitjorar la malaltia d’esquizofrènia.
Cal a dir que l’hipnotitzador no és una persona amb poders divins especial i innats com alguns volen fer creure, simplement aplica unes tècniques que porten al subjecte fins a un estat hipnòtic. Això succeeix progressivament passant d’un estat més lleuger o de “trance” superficial en el que el subjecte relaxa la musculatura del seu cos en general (estat latúrgic“ Posteriorment, quan la persona es relaxa més, paradoxalment el seu arribant a un estat de rigidesa total (estat “cataletic” o “trance” mij). Per últim, l’estat més profund, que a un estat “sonàmbul” en que l’individu és capaç d’obrir els ulls sense sortir del son hipnòtic, acceptant les suggestions que imposi l’hipnotitzador. Aquests son els estats pels qual l’hipnotitzar passa en una hipnosis. Si feu “click” al link següent: http://www.holistica2000.com.ar/speachhipno.html, i baixeu la pàgina, torbareu una taula confeccionada pel doctor Jorge O Grinblant, basada en l’escala de Davis i Husband, és una de les classificacions més conegudes i acceptades que senyala la successió d’efectes durant la hipnosis, ja que els signes van apareixen a mesura que avança el procés hipnòtic i permet extreure conclusions del nivell de profunditat al qual s’està arribant.
L’autohipnosi es una altre manera de practicar la hipnosis, ideal per a aquelles persones que es veuen incapaces de deixar-se “hipnotitzar” per una altre persona. Tot hi així, l’autohipnosi té les seves limitacions: els estats que s’aconsegueixen no son tan profunds, haver-se de suggerir a un mateix les sensacions de relaxament i son i a més a més, deixar-se emportar per elles.
REFLEXIÓ:
Abans de fer aquesta pràctica la meva concepció de la hipnosis era molt diferent. Pensava que era una tècnica que s’utilitzava temps enrere, que avui dia ningú la utilitzava per tractar malalties psicosomàtiques o psicològiques i que, com ve he esmentat abans, molta gent l’utilitzava com a “entreteniment” als programes de televisió. Però amb aquesta pràctica he descobert que no és així i que la meva concepció sobre aquesta era errònia. Ara, penso que els verdaders hipnòlegs no es veuen així com així en un programa de televisió, i que els qui ho fan com a mode “d’entreteniment” fent que el “pacient” faci un seguit d’activitats que poden semblar gracioses pels espectadors (que es fiqui el dit al nas, que imiti a un mono...) és totalment indignant, ja que fan perdre tota la credibilitat i prestigi d’aquesta tècnica tan antiga i pel que he pogut veure, eficaç, i de retruc fan agafar por a altres sectors de la població que es dignen a que algun especialista de veritat els practiqui la hipnosis perquè creuen que es faran amb el control de la seva ment i els faran fer coses que ells no volen.
A ran d’això, també m’agradaria comentar el concepte de l’autohipnosi. Buscant informació he vist que certes persones no els hi agrada la idea de ser hipnotitzats per un altre persona, però que estan a favor de la hipnosis i prefereixen arribar a l’estat hipnòtic ells mateixos. Aquests es suggereixen a si mateixos les idees de relaxació i son, i a més s’han de deixar empotar per elles. Ha de ser un procés difícil que requereix pràctica. M’agradaria saber més sobre aquest tema de l’autohipnosi, ja que per les referències que he trobat no és lo mateix el dormir-se que ser hipnotitzat, però el fet de suggerir-se a un mateix les constant de relaxació i son em segueixen recordant al moment abans d’anar a dormir, on et dius a tu mateix que t’has de relaxar i mirar de no pensar en res més per poder dormir.
Buscar informació sobre aquest tema he llegit que algunes persones utilitzen un àudio per aconseguir arribar a la hipnosis. Bé, aquests fet m’ha fet recordar a un exercici que ens feien alguns dies en una assignatura al institut per relaxar-nos, perquè els professors ens trobaven molt tensos, i també ens ho feien fer en algunes classes després de gimnàstica “per relaxar-nos”. El professor ens posava un casset que sortia un home parlant. Ens feien estirar al terra amb els ulls tancats, tots molt quiets i sense parlar, amb els braços i les cames estirades. L’home feia tot un discurs amb una veu i un to molt relaxant, i progressivament anava parlant sobre les diferents parts del cos, començant per les extremitats inferiors i acabant per les superiors i el cap, durant el seu discurs ens anava suggerint que notéssim el pes d’aquestes, el seu contacte i per tal el del nostre propi cos amb la terra, la força de la gravetat…. Però acabava tot el discurs sobre cada extremitat amb una frase que, inexplicablement, et feia sentir més bé i deixar de notar aquell pes dels peus, de les cames, com a molest. El seu discurs era semblant al següent: … “i notes el pes de la teva ma dreta, recolzada al terra, et pesa mes i cada cop més, l’intentas aixecar, però et fa mandra perquè et pesa, però no importa, perquè ta trobes en un núvol de cotó, i et sents molt relaxat i tranquil…” “notes el del teu cap, també recolzat al terra, i la teva columna vertebral que sent la duresa de la terra, prestes atenció en que una part de la columna no toca al terra i et pesa, però tu estàs bé, perquè ta trobes flotant, en núvol tou i relaxant…”. (amb més o menys exactitud, aquest era el discurs).
Dient-ho així sembla una mica estrany… , però realment, si et concentraves, notaves el pes de les teves extremitats, el contacte del teu cos al terra fred, però, d’una manera o una altre, et trobaves bé i molt tranquil. El professor s’emprenyava molt quan algu parlava o reia durant l’àudio, però, dit molt col·loquialment, “et tallava el rollo”. Des d’aquell dia he volgut tornar a retrobar aquest casset, però no ho he aconseguit.
Buscant informació he trobat també que un dels episodis que crida més l’atenció és l’anomenada hipnosis regressiva de la personalitat. Consisteix en “portar temps enrere” a la persona, per que recordi i reviveixi fets del seu passat. Alguns diuen que fins hi tot és diu que es pot arribar fins a un estat pre-natal o intrahuterino. Podria ser simple parladuria... Com pot ser que el nostre cervell, encara al ventre de la mare hagi pogut recopilar informació sensorial, no sent aquest un dels reflexes arcaics que sorgeixen en els neonats? Afirmar-ho no es entraria en controvèrsies amb la psicologia del desenvolupament?
Per altres banda, hi ha persones que afirmen que han recordat situacions que res tenen a veure amb la seva vida actual, i per a molts això és la prova evident de l’existència de la reencarnació, i que aquests records són de “vides passades”. Podria ser que aquestes “altres vides” poguessin tractar-se simplement de somnis que hem tingut en algun moment i que ara es tornen a recordar? O bé desitjos, vides, que ens agradaria haver viscut?: Jo era la princesa d’Egipte, el rei d’Espanya..., etc.
Penso que aquestes últimes afirmacions són, com ja heu vist per part meva, força qüestionables. No es tracta de desprestigiar cap creença ni molt menys, no seria la persona indicada, però penso que la ment és complicada i que encara ens queda molt camí per resoldre per establir una teoria definitiva, si és que mai podem arribar a fer-ho.
Vaig trobar també que, en aquesta fase de rememoració, motes vegades es pot sentir temor a l’hora de recordar algo que no s’està capacitat per afrontar, però que la ment té poderosos mecanismes de defensa , com va estudiar en una pràctica anterior, i la ment inconscient només deixa passar els pensaments que pugui manejar la ment conscient. Essent així, on el record danyí per nosaltres és retingut, la hipnosis és per mi un acte difícil, que no tothom està disposat a afrontar, pera això està bé també saber altres mètodes a part de la hipnosis per aconseguir en benestar de la persona.
Hem va sobtar molt saber que avui dia la hipnosis s’utilitza sovint en les psicoteràpies. M’agradaria conèixer a algun psicòleg que practiqués la hipnosis a les seves teràpies i assistir a alguna. Sóc molt escèptica en aquest sentit, i abans de donar el veu vist i plau a aquesta tècnica no en tinc prou en hagué fet aquesta recerca, sinó que m’agradaria viure-ho dins la meva pell, com a pacient i com a hipnoleg.
Per saber-ne més (feu “clik” a sobre dels linck):
--> Curiositats:
--> REFERENCIES RELACIONADES AMB EL TEXT:
ARTICLES:
Fantàstica recerca, Melissa!
ResponderEliminar