Pràctica 9: Genogrames i diagrames sistèmics

Aquesta pràctica és una continuació de la pràctica 8: causalitat circular (enfocament sistemàtic).

INTRODUCCIÓ:

Recordem que per l’enfocament sistemàtic el que interessa són les relacions que mantenen les persones entre elles en els diferents sistemes en els que conviuen, no la persona en si, ja que aquesta només es la que exterioritza mitjançant una sèrie de símptomes que viu en un sistema saludable o insaluble. Recordem que aquestes persones eren anomenades PI, Pacients Identificats. Llavors, no s’actuava sobre la persona, sinó es treballava en el conjunt de relacions o sistemes en els que viu i que possiblement hagin donat lloc al seu estat (equip, grup classe, família…).

Nosaltres per aquesta pràctica ens centrarem en una de les múltiples teràpies que posen en marxa en model de l’enfocament sistemàtic per tal de treballar un dels entorns possiblement causant de la patologia en l’individu: la teràpia familiar estructural.

La teràpia familiar estructural:

Cal a dir que no totes les teràpies familiars són iguales, sinó que alguns professionals prefereixen tenir a tota la família sencera, altres només als fills, etc., i d’altres fins hi tot no fa falta ni que hi vagi el propi PI. I recordem també que a part de les teràpies familiars i han moltes altres: teràpies en grup, teràpies de parella, etc.

La teràpia familiar estructural va ser creada per Salvador Minuchin (1921), metge, psiquiatra i pediatra, destacat terapeuta familiar i creador de la abans esmentada. Minuchin postula que no existeixen famílies desestructurades, sinó que totes, sense excepció, gaudeixen d’una estructura. Ara bé, aquesta estructura pot ser estàndard, o no estàndard.

La família estendards serà aquella integrada per un pare, una mare i un o més fills, mentre que la no estructurada serà aquella que no segueixi aquests mateix patró.

En l’època en que Minuchin va crear la seva teràpia, existia una idea que es donava com a bona però en realitat és falsa i que avui dia també escoltem molt: es creia que els fills i filles de famílies amb estructura no estàndard tenien problemes i dificultats sempre, tant en les seves relacions socials com a l’escola, etc. Però no és així, l’estructura no determina el benestar d’aquella família. O sigui que sigui quina sigui l’estructura podem trobar gent que estigui bé i gent que no. La qüestió és si es relacionen bé o no, depèn d’això, no del número de persones,....

Conceptes de Minuchi:

Jerarquia, relacionat amb el context de PODER. Com existeix jerarquia, existeix diversos nivell de poder. El poder es relaciona amb la capacitat de poder, qui en té més decideix més, qui no, res. Segons Minuchi, si la jerarquia es modifica hi ha dificultats en el funcionament del conjunt (quan per exemple els avis o els fills prenen decisions que pretereixen als pares). Cal a dir que també poden sorgir intromissions quan succeeixen diversos fets que donen lloc a que els integrant del grup familiar i la seva estructura s’hagi de reestructurar: per exemple: el naixement d’un fill, la defunció d’un pare, etc. En aquests contextos també poden sorgir problemes que caldrà tractar.

Un altre qüestió, i continuant amb el concepte jerarquia-poder, és la manera com es gestiona el poder. Què passaria si l’economia familiar la gestionessin els fills? Si Minuchin detecta que hi ha intromissions es planteja, com a solució, la reestructuració de la jerarquia familiar.

Minuchin diu però, que poder i autoritat són pues coses diferents, però que han d’estar presents totes dues perquè l’estructura familiar segueixi sent bona. Quan els pares tenen fills tenen més poder (tel donen al ser el pare o mare del petit) però la autoritat te la guanyes tu (no te’l dona ningú).

Un altre important concepte que Minuchin posava molta èmfasi era el concepte de frontera entre els integrants del grup:

Podien haver-hi fronteres:

-          Rígides: on no ho ha comunicació, on no és permesa. La decisió la pren un, sense comptar les opinions o arguments dels altres.

-          Lexes: on les decisions les pren algú qui no hauria de prendre-les. Per exemple, que els nens preguin les decisions dels pares.

-          Flexible: la frontera idea, que permet la comunicació fluida entre els membres i la decisió final la pren a qui li pertoca aquesta decisió, havent escoltat i tenint en compte les opinions dels altres. Encara que al final no sigui com els altres havien dit han tingut la oportunitat de dir la seva lliurement.

(podeu veure la simbologia d’aquestes a les llegendes que trobareu a continuació)

Per tal de plasmar l’estructura i organització familiar existeixen els GENOGRAMES. Aquests plasmen de forma gràfica l’estructura d’una família, però no diuen res del que passa en ella, només sabem qui en forma part.

Aquesta és la llegenda d’un genograma:

Apunt:

 - Les números de l’interior dels quadres són els anys de l’home, i els de les rodones els de la dona.

- Una línia contínua simbolitza un vincle formal, és a dir, que la parella es va casar i els fills que han tingut són fills biològics.

- Una línia discontinua simbolitza un vincle informal, és a dir, una parella de fet, un fill adoptiu, etc.

Per tal de plasmar les informacions que els genogrames no es proporcionen (és a dir, què és el que passa dins d’aquella estructura familiar) utilitzem els DIAGRAMES SISTÈMICS. Aquesta és la llegenda amb els elements que poden ser presents en una diagrama sistèmic:

El llenguatge en símbols que s’utilitza en els dos casos és universal, de tal forma que facilita la comprensió sigui qui sigui qui veu el gràfic.

PRÀCTICA:

Per parelles, havíem d’elaborar un genograma i un diagrama sistèmic. Aquesta pràctica ha estat realitzada per Miguel Fernández i per mi, Melissa Casado.

-          El genograma:

Explicació: Aquest genograma és d’una família que s’ha construït a partir del divorci dels dos persones amb les seves respectives parelles. Una de les parelles està formada per un home de 42 anys i una dona de 38. Per problemes conjugals la parella decideix divorciar-se. Tenen un fill de 22 anys que viu amb el seu pare. Al seu torn, la mare està embarassada del seu exmarit i ja està de 7 mesos. L’altre parella que forma el genograma és una parella homosexual de dos homes de 38 i 36 anys, els quals tenen una filla adoptiva de 18 anys. Aquest últim (l’home de 36) s’ha replantejat els seus interessos per les dones i ha trobat l’amor novament amb la seva ex companya de pis, la dona de 38 anys, que treballa en la seva mateixa empresa. Al seu torn, els seus dos fills han passat a ser alguna cosa més que germanastres, quedant ella embarassada i perdent al nadó als dos mesos de gestació. Tal esdeveniment està fent trontollar la nova historia d’amor dels seus pares i fent entrar en depressió a la noia de 18, la qual senyalen pel carrer per haver quedat embarassada tan jove, això no ho sabem mirant el genograma, només sabem l’estructura.

-          El diagrama sistèmic:

Explicació: Aquest diagrama sistèmic pertany a una família que s’ha trencat a causa d’un problema que sorgeix en el context de la feina, però que influeix en la família. L’home de 66 anys, jefe d’una multinacional, està a punt de jubilar-se. Presenta amb la seva dona (de 60 anys) un conflicte evident, tan evident que no es poden ni veure perquè es critiquen mútua i contínuament. A això s’afegeix el problema del fill que tenen en comú de 40 anys, que encara viu a casa, no treballa ni estudia i mana als pares a totes hores (frontera lexa), fent que li comprin tots els cotxes esportius que surten nous (per satisfer el que Maslow en diria pseudonecessitats). Aquest comportament del fill fa entrar en discrepàncies a els seus pares, que ja emprenyats per un altre tema, la dona li llença en cara al marit que això passa perquè quan el nen era petit sempre estava treballant i a al seu torn ell es defensa diguent que era treball seu educar-lo perquè era ella la que passava més temps amb ell.

A més, la dona sospita que el seu marit li fa el salt amb la seva secretaria de 38 anys amb la qual l’home de 66 manté una bona amistat i la critica constantment. Al seu torn, altres dos treballadors de l’empresa també entenen aquesta relació entre el jefe i la secretaria com una estratègia d’ella perquè el jefe la faci la nova directora, encara que no té res a veure. Així que entre tots dos fan una aliança (negativa) amb l’objectiu que la secretaria doni un pas en fals i el jefe s’enfadi amb ella i la faci fora de l’empresa per tal que ells tinguin una oportunitat entre 100 de ser els nous directors o jefes. Ja veurem com acaba aquesta història....

REFLEXIÓ:

No sabia de la existència dels genogrames ni dels diagrames sistèmics i realment m’han cridat molt l’atenció, com a partir d’unes imatges i símbols es pot captar la historia que envolta a una família i el que pot ser causant de molts problemes en l’entorn familiar a partir del tipus de relacions que s’estableixen entre els membres, més que no pas el fenomen en sí (encara que també hi tingui a veure), és a dir, té més pes les relacions que els individus mantenen que no pas l’estructura de la família. Com Minuchin deia, hi ha famílies estàndards i famílies no estàndards, mai famílies desestrucutrades.

Sota cap concepte, però, s’ha d’interpretar aquestes estructures com les úniques causants del problema que presenta un dels membres. L’exemple més comú que il·lustra molt bé aquest fals concepte és que, quan un nen a l’escola presenta problemes, el cercle que l’envolta i que  culpem abans és la família, i per exemple, atribuïm tota l’agressivitat que el nen presenta amb els altres companys a que com que els seus pares es van separa el nen té aquests comportament (seria, segons els nostre criteri, culpa exclusivament dels pares, però no té perquè ser així).

Tot això m’ha fet recordar a un programa de televisió que fan alguns divendres,i que molts de nosaltres coneixem: Supernanny. Encara que no estic d’acord amb totes les estratègies d’aquesta dona, reconec que n’obté bons resultats. La qüestió és que els pares la truquen per veure si pot fer alguna cosa amb el problema que presenta el seu fill. Moltes vegades (en més de la meitat dels programes que he vist) els problemes es donen per les fronteres que s’estableixen, on en moltes situacions hi ha fronteres lexes i els nens decideixen més que els pares: decideixen a quina hora anar a dormir, a quina hora menjar i quan veure la televisió. Com és lògic i com un diagrama podria mostrar, aquest canvi de poder es manifesta com un problema en la família que cal tractar, aquí és on també treballaria Minuchin.

Tot plegat m’ha fet pensar en la frase de: cada família és un món. Ara, després de fer aquesta pràctica, podríem dir també, cada família és un genograma, un diagrama sistèmic diferent.

És important detectar, en qualsevol tipus de famílies (com en relacions de parella, d’amistat...) si existeixen factors que podrien provocar problemes. Per exemple, les relacions excessives entre dos membres (l’anomenada sobreimplicació, si doneu un ull a la llegenda del diagrama sistèmic) pot provocar que aquestes persones estiguin tan i tant juntes que arribi a ser una relació malaltissa fins al punt de no poder estar sense l’altre, o que una petita baralla pugui significar un gran escàndol.

Els conflictes ocults, també són molt comuns entre les relacions que vivíem, en el que dues persones (o més) fan veure com si res passes mentre passa molt i es llencen els trastos per l’esquena, criticant-se. Em pregunto quina necessitat hi ha d’estar d’ aquesta manera amb algú... No és millor, si el problema no té solució després de haver-ho parlat,  continuar per separat ? Penso que estar amb algú amb qui no pots ser tu mateix no et farà mai feliç, però la realitat és que, per exemple, moltes persones que no se suporten segueixen juntes. Un exemple clar és el de una parella que, segons ells, segueixen junts pel seu fill. Aquestes persones no estaran intoxicades amb la creença que el divorci podria condicionar per sempre la vida del seu fill guiant-lo pel mal camí? No veuen que és més probable que al seu fill li afectin les baralles constants que no pas que els seus pares visquin per separat? Ningú pot dir què serà millor per una altre persona, perquè mai podrem saber els efectes que la situació en concret afectarà a la persona, perquè tots, com diferents que som , ens afectarà de manera diferent. Tot hi així, els pares per molta autoritat i poder que tinguin per prendre decisions,  penso que hauríem de demanar consell a un professional, que pugui avaluar al nen i com se sent. (Amb tot  això vull dir que considero que els pares no tenen la suficient poder per decidir quedar-se junts encara sense poder veure’s per tal de fer-li un suposat bé al seu fill, cosa que encara que ho facin per tot l’amor que a aquest li tenen, s’equivoquen de mig a mig).

En el que no ens detenim gaire a pensar, sinó que directament actuem, és en les coalicions negatives. Per tals relacions som realment bons i cruels. Tal aspecte ens és fins hi tot  a vegades més fàcil que les aliances. No ens enganyem; les persones podem ser capaços de unir-nos per fer mal a una altre persona, evitant-la, donant-li de costat, o fent-la quedar malament. Aquests comportaments són molt comuns en petits i adolescents i gent envejosa.

El desviament de conflicte m’ha fet pensar en aquelles situacions en que, com a mecanisme de defensa, projectem el conflicte que tenim amb una altra persona cap a una altra que, potser, no hi te res a veure (com haver-nos  barallat amb el professor i pagar-lo amb els pares quan arribes a casa).

És molt important el concepte frontera. La frontera ideal és flexible, en que tothom pugui dir la seva però la decisió final és qui ha de ser, dels pares, dels professors, etc. Penso que és important la participació dels fills en les decisions, almenys que puguin dir la seva: per escollir el nom del nou germanet, on anar de vacances..., aquests fet també reforça el important  vincle afectiu que s’estableix entre fills i pares, el qual hem estudiat a altre mòdul de la nostra carrera.

Per saber-ne més feu “click” a sobre de  les següents frases:

*Vida i obres de Salvador Minuchin


Altres informacions també interessants sobre l'enfocament sistemàtic


La teràpia familiar estructural. Síntesis dels principals conceptes.


Assaig molt entenedor de la familia com a sistema, per si voleu aprofundir en el tema.


Escrit de Salvador Minuchin: "una familia en formación"


Escrit de Salvador Minuchin: "el arte de la teràpia familiar"


Recomanem: un dels llibres de Salvador Minuchin: Tècniques de teràpia familiar, de l’editorial Paidós.

 

Però esperaaa! Encara no he acabat!

M’agradaria donar-te les gràcies, Ernest, per tots els coneixements que ens has regalat i totes les classes que ens has donat, les que com la majoria de nosaltres pensem són les més divertides i interactives de totes.

Espero, sincerament, que ens tornis a fer classe algun dia, i que sàpigues que no oblidarem mai tots els conceptes que hem après amb tu i crec que aplicarem en moltes altres ocasions.

Dir-te també que la idea del blog és molt encertada i ens ajuda a que se’ns quedin gravades les classes i les reflexions que de elles en fem.

Moltes gracies per tot i fins molt aviat!

Melissa Casado Espejo

Aquí et deixo una frase que m’ha quedat moolt gravada (i fa pensar molt!):

si vols que parlin de tu a la festa, no vagis a la festa! ;)

Pràctica 8: Causalitat Circular

INTRODUCCIÓ:

L’enfocament sistèmic prové de la paraula sistema, i no s’ha de confondre amb el mot sistemàtic, ja que volen dir coses diferents.

Sistèmic, en termes generals vol dir més d’un (qualsevol situació grupal: teràpia de grup, en parella, etc.)

Es comença a considerar aquest enfocament a mitjans del segle XX, on triomfa la psicologia social, caracteritzada per la concepció que l’individu aïllat no existeix i que les persones som entitats en relació (és l’època de la propagació de la teràpia de grup, etc.).

D’aquí sorgeix la idea que un individu pot influir en els altres, i els altres en l’individu en concret. Jo afecto al altres, i els altres a mi. L’autor que més influencia en aquest enfocament és Gregory Bateson, antropòleg (imatge a la dreta).*

Aquesta concepció trenca amb alguns enfocaments anteriors  (com els que hem treballar a les altres pràctiques) els quals se centraven en l’individu, les seves necessitats..., i les explicacions de les patologies eres explicades de manera individual. En canvi, l’enfocament sistemàtic diu que totes les persones són elements d’un grup superior (famílies, equips...) i que llavors totes les persones estem connectades, d’una manera o altre, amb les persones del nostre grup de referència. Dit en altres paraules: estem connectats al món.

Una explicació que serveix molt bé per entendre la concepció que l’enfocament sistèmic té sobre aquest fet és la comparació entre les persones i les peses d’un rellotge. El rellotge té moltes peces que funcionen conjuntament pel funcionament de l’aparell, però si moguem una de les peces, encara que sigui la més petita, aquesta influirà en les demés, afectant a tot el conjunt. D’aquesta manera ens ve a dir que les relacions que mantenim contínuament amb els altres poden interferir en la nostra vida, i no fa falta que aquesta intervenció es donin directament, sinó que pot ser per mitjà d’una altre peça del conjunt, d’una altre persona.

Aquest efecte es pot relacionar amb l’explicació que li donen a l’anomenat efecte papallona. Aquest, diu que un aleteig de les ales d’una papallona al sud podria provocar un huracà al nord, a partir d’una successió de fenòmens que han tingut lloc a partir del vol de la papallona i que finalment han provocat el huracà a l’altre extrem del planeta. Doncs bé, per l’enfocament sistemàtic el vol de la papallona es podria traduir en, per exemple dins d’un context familiar, la malaltia d’un dels fills, la qual podria afectar a tota la família, o dit d’una altre manera, a tot el seu context, totes les altres peces del rellotge.

De les diverses relacions que les persones establim entre nosaltres poden existir diversos tipus de xarxes de relacions (o sistemes), unes amb finalitats més positives que d’altres per a l’individu. Són els sistemes saludables, que promouen el benestar de la persona i el seu creixement, o els sistemes insalubres. Aquestes últimes seran les que, segons aquests enfocament, explicarien l’origen de les malalties i  trastorns, la inseguretat, etc., ja que com hem dit abans ja no es busca la explicació, el perquè de la malaltia de forma individual focalitzant principalment l’individu, sinó que ara es busca la causa en les seves relacions, el seu context, i s’entén que l’individu només és qui manifesta, amb la seva patologia, la causa. Des del punt de vista sistèmic la persona no té la culpa del que li passa (despatologitza a les persones), elles no són el problema. No hi ha persones malalties, hi ha sistemes insalubres.

D’aquesta manera, per buscar l’origen de la patologia, cal entendre com és la xarxa de relacions que s’estableix dins del sistema del qual l’individu en forma part.

Aquestes persones que presenten els símptomes d’un sistema insalubre són anomenades PI (pacients identificats). Aquests PI seran tractats de manera diferent segons convingui. Potser es tractarà el conjunt que forma la parella, potser el que forma la família sencera, o només als fills... Hi ha infinites maneres, però sempre destacant que l’individu no es qui té el problema, sinó qui l’exterioritza.

Abans d’aquest enfocament sistèmic es considerava la causalitat lineal. Aquest concepte es basava en que A era causa de B, i per això quan hi havia A es presentava com a conseqüència B. Aquesta concepció s’utilitza molt en el model mèdic i físic. D’aquesta manera el que es pretén es descobrir la causa (A), tractar-la i acabar amb els efectes (B). En l’enfocament sistèmic, per contra, es diu que mai es pot arribar a saber la causa concreta d’un esdeveniment, d’un comportament humà, ja que hi ha infinites possibles causes, i és impossible determinar-les. És a dir, sap que el comportament de l’individu A té a veure amb les relacions que estableix amb els altres individus, que l’afecten de manera indirecta o directa, però no hi ha una causa en concret).

Tanmateix, el comportament humà és causa i conseqüència (un individu afecta a altres, i aquests altres a ell), raó de més per corroborar la impossibilitat de cercar la causa concreta (o dit d’una altre manera: trobar el comportament X del individu Y que va actuar i influir, de manera conscient o no, en l’altre individu en el moment T).

No acabaríem mai de determinar perquè aquella persona es comporta així, a més, es pot donar el cas que la causa hagi desaparegut i el comportament segueixi intacte. Posarem un exemple amb el qual s’enten millor aquest últim concepte: Posem pel cas una parella que acaba d’anar a viure junts. Un dia el noi està cuinant un rostit i el fica en un determinat recipient. La xicota li pregunta perquè ho fa d’aquesta manera, que ella no ho havia vist mai de fer-ho així, llavors el noi li diu que és que la manera correcta de fer-ho és aquesta. Un dia, quan estan a ca els pares del noi, la noia li pregunta a la mare com és que el seu fill fa d’aquella manera el rostit, i ella li diu que perquè a casa seu no tenim altre recipient més gran i l’havien de posar en aquell. Amb això ens vol dir que el comportament d’aquest noi es degut a un altre comportament que va influir en ell (en aquest cas, el de la seva mare i la forma de fer el rostit) i aquest comportament encara persisteix, encara que ara potser tingui la possibilitat de fer-ho en un recipient més gran. Els autors sistemàtics anomenaran a aquest fet equilibri homeostàtic (s’ha perdut el valor de fer-ho, però es segueix fent així).

A l’enfocament sistemàtic, però, no l’importa gaire la causa del fet en si. Els sistemàtics no es preocupen per esbrinar si va ser primer l’ou i desprès la gallina o a l’inrevés des de l’enfocament sistemàtic no importa la resposta, no importa què va ser la causa de què, perquè, primer, no la podem determinar ja que n’hi pot haver infinites causes i, igualment, A pot causar B, que causarà A, que a la vegada donarà lloc a B.... Es circulat, per tant, el procés es circulant, i en aquest cas interminable.

La idea d’haver de cercar la causa per solucionar el problema no és recolzada pels sistèmics. El que ells recolzaran serà que per solucionar un problema, com pot ser una malaltia, s’ha de trencar amb el cercle viciós on hi té lloc, en el sentit que aquest cercle, aquesta xarxa de relacions, aquests sistema, és insaluble, i dona lloc conseqüències nefastes, i no hi ha una causa concreta.

Quan la figura del psicòleg hi intervé entra en el sistema, passa a formar part d’ell i hi influeix. És el que s’anomena IATROGÈNIA: les intervencions tenen efectes. La iatrogènia de la psicologia pot ser que una sola frase afecti molt positivament o pel contrari negativament.

El tipus de relacions que es poden establir quan s’entra en un cercle (bo o dolent) segons l’enfocament sistemàtic són:

(els següents exemples i definicions són extretes del Blog de fonaments de psicologia)

-          Relacions simètriques: Que es produeixen quan els diversos elements del sistema interactuen de forma semblant.

-          Relacions complementaries: Es donen quan els diversos elements dels sistema interactuen de forma diferent (tenen rols diferents).

Tant un tipus de relació com l’altre poden ser constructives o destructives.

-          Relació simètrica:

o   CONSTRUCTIVA: Dos alumnes que competeixen per veure qui dels dos prepararà millor una prova (retroalimentació mútua)

o   DESTRUCTIVA: una parella que discuteix i es fa recriminacions mútua i contínuament

-          Relacions complementàries:

o   CONSTRUCTIVA: un pare que dona consells assenyats als seus fills

o   DESTRUCTIVA: relació que formarien la persona que abusa i la seva víctima

Sigui quina sigui la relació, arribem a que la persona no en té la culpa i no hem d’intervenir directament en ella, sinó que podem “tallar” en alguna de les fletxes que estableixen relacions, com podem veure al exemple següent, o bé introduir nous elements, etc.

PRÀCTICA:

Confeccionar quatre seqüències de causalitat (que el cercle pugui acabar o començar en qualsevol punt). Una per a cada relació (sistèmica i complementaria) amb la seva corresponent relació constructiva i destructiva.

Aquesta pràctica ha estat confeccionada per Laura Albó, Alexandra Chacón i jo mateixa, Melissa Casado.

REFLEXIÓ:

M’ha cridat molt l’atenció la similitud amagada que hi ha entre l’exemple de l’efecte papallona i com l’acció d’un individu pot afectar (de manera conscient i inconscient) a les reaccions dels altres, fins hi tot a un grup de persones. L’efecte que pot causar l’aleteig d’una papallona pot, segons alguns pensaments, provocar un huracà a l’altre part del món mitjançant una sèrie de relacions en cadena. De la mateixa manera (i fins hi tot més real), doncs, els actes d’una persona poden afectar amb més o menys mesura a una altre persona, de manera directa o indirecta, condicionant el seu desenvolupament cap a millor o pitjor.

De l’enfocament sistemàtic he après un punt de vista nou en el qual no hi havia pensat. Aquest punt és que un cop intervinguent en la xarxa de relacions que hi ha en un conjunt de persones (per exemple, un grup classe, un dels individus dels part és marginat pels altres) no es tracta directament a la persona que té el problema en si, sinó al seu entorn. Realment em va sobtar molt aquesta concepció, ja que té lògica que l’entorn de l’individu condicioni molt la seva predisposició a patir unes o altres malalties o conseqüències, encara que no hi hagi causa concreta (les causes són múltiples, interactuen entre elles i s’influeixen mútuament). No es pot dir que aquest noi sigui marginat perquè fa pudor, ni que el que té depressió és perquè el seu fill se’n va anar a viure lluny i se sent sol... Hi ha més d’una causa. Tot hi així, pensar que a l’entorn es troben les possibles causes és un argument, des de el meu punt de vista, més que encertat. Tanmateix, penso que a l’hora de fer les teràpies és difícil poder tractar a tots els integrants d’un grup, ja que possiblement hi haurà algu que no en vulgui participar... Llavors, aquests psicòlegs que no fan la teràpia a no ser que hi siguin tots els integrants, què fam si això no és possible? Canvien potser la seva manera de fer la teràpia?

Segons l’enfocament sistemàtic el problema és a l’entorn de l’individu, però on busques les mancances o desajustaments que pateix aquests individu malalt amb les seves interaccions amb el medi? En quin context? En la família? En el grup de treball? Està clar que aquest individu, alguna cosa del seu entorn fa que presenti els símptomes d’una depressió, però on ho busques? On intervens? Com comences a saber on tractar si hi ha infinites causes? De quina manera, si al voler millorar la situació d’aquesta persona (que seria el paper del psicòleg) t’infiltres en el cercle i en passes a formar part? Podria ser també que aquesta acció no fos la més encertada i encara empitjorés més les coses...

D’igual manera m’agradaria destacar que, com deia Maslow, no s’ha d’extrapolar res a tota la població, ja que podria ser que un mateix context influenciés de manera diferent a dues persones, i que una desenvolupés depressió i altre no. Per tant, hauríem d’evitar comentaris com: ella està això perquè l’ha deixat el seu xicot, o aquesta dona es comporta així perquè els seus pares es van separar quan era petita...

Fent la practica m’he adonat de com de “fàcil” ens semblava al meu grup i a mi trobar sistemes circulant on s’hi  estableixin relacions destructives. Trobàvem exemples que es podrien trobar un dia qualsevol de la nostra vida, la qual cosa em fa pensar la quantitat de situacions que afavoreixen que una persona pugui emmalaltir, sentir-se insegura, poc valorada..., i lo conscient que en som d’això. Reflexionar-hi ens pot ser de serveix per evitar aquells contextos nocius per nosaltres i buscar solucions per a aquelles situacions que, per desgracia, podem estar vivint.

La concepció circulant té molta lògica, sobretot en les relacions destructives. Penso que en les constructives, a part de ser les menys nombroses, un pas en fals pot donar lloc a una relació destructiva, per petit que sigui aquest pas. En canvi, una relació destructiva més difícilment es convertirà en positiva, precisament perquè si hi ha infinites causes i molts contextos, com ja he dit abans on comences a buscar i actuar? I com? Quan una parella es baralla i cap dels dos para o cedeix aquella discussió no acaba mai i contínuament es va autoalimentant (negativament) fent la discussió més grossa i possiblement més agressiva.

Quan dues persones discuteixen per exemple, d’un fet tan insignificant com decidir anar a un lloc o a altre de festa, podria ser que aquestes dues (o més persones) discrepessin en les seves opinions i així doni lloc a discussions. Primer, discutir amb arguments relacionats amb el problema en si, però desprès, a mesura que la baralla avança i cap dels dos cedeix, comencen a “llançar-se pedres” els uns als altres, acrivillant-se amb arguments que no tenen res a veure amb anar aquí o allà (tema que semblava ser la causa principal de la baralla). En els moments en que  les persones es llancen coses en cara, sobretot de temes de temps enrere (que semblaven oblidats o/i perdonats) es veu també el que les persones porten amagat i potser la el començament de la baralla va ser, com es diu en castellà, “la gota que colma el vaso” i hi ha moltes altres causes per les quals allò tard o d’hora hauria passat, independentment de si haguessin decidit anar aquí o allà.

En aquells moments es vol superar les paraules de l’altre, amb arguments cada cop més forts, més amenaçant i cruels. No volem quedar per sota de l’altre, volem ser més, més forts, més grans, i llençar pel terra els arguments de l’altre i en conseqüència, a la persona en si. Però, què aconseguim amb això?

Tot aquest embolic em fa pensar que quan es presenta un problema és més fàcil tallar-ho d’arrel que no pas intervenir, però amb mi discreparien els sistèmics, que em dirien que no puc tallar d’arrel res perquè no en puc saber la causa concreta, i com que no vull entrar en cercles viciosos amb ells i acabar malament, continuaré amb la meva reflexió i deixaré amb interrogant (de moment) aquest últim aspecte...

Tot hi que estic molt d’acord amb que l’ambient i el context en el que viu i es relaciona l’individu el condiciona, també discrepo en certa manera en la forma d’actuar. Penso que es encertat actuar en el context de la persona, però, pel meu punt de vista, també actuaria sobre l’individu en si, el qual en aquell moment presenta el problema i que, si no volem que empitjori, hem de tractar-lo a ell també. A la meva manera de veure-ho, treballaria a la vegada pacient i entorn.

En relació a aquesta pràctica i les relacions que les persones estableixen entre si, penseu que es l’individu el que forma la societat, o és la societat la que forma l’individu? És una pregunta semblant a la de l’ou i la gallina, però penso que podríem extreure’n un debat ple de diversos punts de vista.

M’agradaria acabar aquesta entrada amb una frase de Carl Gustav Jung (1875-1961), psicoleg i psiquiatre suís, molt bon amic i company de Fred, que té molt a veure amb el que els contextos poden influenciar.

<<El hombre sano no tortura a otros, por lo general, es el torturado el que se convierte en torturador>>.

Pràctica 6: Necessitats humanes

PETIT RESUM:
 O bé donar-li un ull a Psicologia, de Mc. Gil

Seguirem parlant avui de l’enfocament humanístic, centrant-nos en una altre de les figures més representatives d’aquest corrent: el famós psicòleg americà Abraham Maslow, que disgustat amb les concepcions que la psicoanàlisis i el conductisme postulaven sobre el model de persona i intervenció, inventà un nou enfocament que es troba dins de les teories de la motivació humana. En la seva teoria de la Piràmide de Maslow, que ell anomenava “l’home autorealitzat” partir d’una piràmide de diferents nivells explicava que les persona ens moguem per satisfer les nostres necessitats i els nostres actes són deguts a aquest fet.

INTRODUCCIÓ:

La psicologia humanista o també anomenada “tercera força” sorgeix als anys 50 del s. XX. És el mètode de les ciències socials. Una psicologia especulativa o filosòfica, que s’encarrega de l’estudi de l’ésser humà amb plena autorealització de les seves potencialitats. Les característiques principals de l’esser humà segons l’enfocament humanístic són les següents:  

-          L’esser humà pren decisions racionals. És autònom i responsable.

-          La psicologia ha d’estudiar l’individu com un tot integrat.

-          La vida humana es desenvolupa en un context interpersonal.

-          L’esser humà té autoconsciència. La conducta humana és intencionals.

La nostra pràctica d’avui està molt relacionada amb les teories de la motivació, una de les quals va ser creada per Maslow.

Aquestes teories ens diuen que el procés motivacional de la persona pretén garantir la supervivència i guiar el nostre coneixement personal.

La teoria de la motivació humana diu que els motors (o motius) que tenim per actuar és la voluntat de cobrir les diverses necessitats que tenim. Així, si sabéssim que d’aquí 10 minuts hem de deixar de respirar estaríem fent altres coses…

La psicología de la motivació es pot estudiar des de dos grans perspectives (segons el llibre Mc. Gil Psicologia):

-          Biológica: on trobem la teoria de la reducció de l’impuls de C. Hull

“C. Hull a la seva obra Principis de la Conducta exposava la seva teoria de reducció del impuls, basada en el concepte homeòstasis, per a explicar l’estat biològic dels organismes quan es produeix una necessitats: menjar, aigua, sexe, son… El desequilibri intern crea un estat de necessitat, que fa apareixer ”l’impuls” que mou l’organisme a satisfer aquesta necessitat” Fragment extret del llibre de text Mc. Gil Psicologia.

Posem un exemple: suposem que tenim gana, es crea una necessitat a causa d’un desequilibri homeostàtic, que al seu torn produeix un impuls (a iniciar una conducta) que satisfaig aquesta necessitat. Aquest exemple podria explicar-se amb el següent exemple:

gana --> activació conducta de buscar menjar --> necessitat satisfeta

- La teoria humanista de Maslow, on centrarem la nostra pràctica d’avui:

Maslow sosté que és absurd aplicar a l’home les dades obtingudes en l’estudi amb animals i que les necessitats fisiològiques no són un model per a les necessitats humanes superiors.

Però, com va sorgir aquesta teoría?

Una mica més de Maslow i de la seva teoria:

Abraham Maslow (1908-1970) fou uns dels pares de la psicologia humanista encara que va començar essent un entusiasta del conducisme, però aviat es va allunyar d’aquest perquè no tenia en compte a les persones “de veritat”. Les

 dues tendències més arraigades en aquesta època (anys 40, 50 del s XX) eren la psicoanàlisis i el constructivisme. La psicoanàlisis defensava que la part més inherent de la persona era l’ID (o allò), i d’aquesta manera postulava que les persones érem envejoses i actuaven sense importar-nos les reaccions dels altres. Al se torn, el constructivisme amb la seva teoria tractava la persona com si les seves reaccions de maquines es tractaren. Aquesta concepció no agradava a Abraham Maslow, màxim exponent d’aquesta tercera força, juntament amb Carl Rogers (protagonista de la nostra última pràctica), de manera que va inventar una nova manera de concebre el model de persona i intervenció. Va confeccionar d’aquesta manera la teoria anomenada “A Theory of Human Motivation” (una teoria sobre la motivació humana)  l’any 1943, que posteriorment fou ampliada.

La seva teoria es basarà en el punt de vista humanista de la persona, on aquesta és essencialment bona, i si es creen les situacions adequades per satisfer les seves necessitats trobem una persona bona, amable…, que es fa responsable de les seves coses i pot fer un bé al altres. Maslow dirà que si les persones tenen cobertes les seves necessitats bàsiques poden oferir també coses positives als altres.

Hem de concretar, però, que volia dir la paraula NECESSITAT per aquest important exponent de la psicologia humanista. Maslow entén “necessitats” com un concepte bàsic, tot allò que si no es cobreix o satisfà la persona emmalalteix o es mor. Si no es pot satisfer i no et mors era perquè no era una necessitats, sinó un caprici, el que ell anomenarà pseudonecessitat. Aquesta concepció és semblant a la que fa la OMS, en la que les  necessitats de la persona són “assolides” quan la persona aconsegueix un benestar tan físic, com psíquic i mental.

L’aportació més destacada de Maslow en aquesta obra és la creació d’una piràmide que estableix una organització jeràrquica dels diferents motius humans, una piràmides que consta de 5 nivells, encara que podem trobar d’altres piràmides que tenen el mateix objectiu, però amb 7 nivells o fins hi tot 9. Per la pràctica d’avui, però, utilitzarem la de 5 nivells. Un motiu per Maslow és tot allò que ens mou perquè puguem satisfer la nostra necessitat.

Segons aquesta teoria, els éssers humans es desenvolupen al ritme de les seves necessitats.

Els 4 primers nivells (partint des de la base de la piràmide) es poden anomenar necessitats de carència:

-          Primer nivell: les necessitats fisiològiques (respiració, alimentació, sexe, son, homeòstasis...)

-          Segon nivell: Necessitats de seguretat i protecció (sentir-se segur, evitar el dolor i el malestar, tenir recursos…).

En el següent exemple podeu veure de forma molt clara: Perquè els nens veuen una i altre vegada la mateixa pel·lícula? O volem que els hi llegim sempre el mateix llibre? Perquè són actes que els donen seguretat, tranquil·litat…. El saber que vindrà després tranquil·litza, i això els dona seguretat. Quantes coses deixem de fer per tal  de no perdre aquesta suposada seguretat? Per exemple: No deixem a la parella amb qui estem, encara que no ens hi sentim bé, per por a no ser res sense ell/a.

-          Tercer nivell: Necessitats de pertinença (ser acceptats, amor, carinyo, amistat, intimitat). És la necessitat de sentir que es forma part d’un grup; un grup d’amics, una família, un club d’algun esport, de la classe de psicologia…

-          Quart nivell: necessitats de valoració, d’estima, reconeixement i autoestima. Sentir-se a gust amb un mateix i els altres. Sentiment de competència, de ser competents, de guanyar-se el respecte dels altres. El sentiment d’entendre una cosa, genera una gran satisfacció interna.

La satisfacció de les necessitats bàsiques permet el desenvolupament de les superiors, encara que Maslow manté la idea que no té perquè ser sempre així, ja que hi ha persones que inverteixen les seves necessitats i els hi és més important, per exemple, donar menjar als seus fills que satisfer ells la seva necessitat diària de menjar. Es reacciona d’aquesta manera per tal de cobrir una necessitats d’ordre superior, que té més força que la inferior, com és en el cas de l’anorèxia.

Segons aquesta teoria, Maslow explicaria l’aparició de depressió en una persona a causa de mancances en nivells d’estimació, pertinença, autorrealització… Encara que no s’hauria de generalitzar i extrapolar-ho a tota la població, perquè la depressió no sempre tindrà el mateix origen.

A partir de la piràmide de Maslow es podrien entendre quines necessitats hi ha darrera d’un comportament en concret, i a partir d’aquí podria ser més fàcil actuar com a psicòleg que tractes un cas. És a dir, si saps el perquè aquella persona ha reaccionar d’aquella manera, pots treballar aquests perquè, aquesta mancança, perquè aquell comportament no es torni a repetir. Per exemple: que hi ha darrera d’uns pipis nocturns? Potser hi ha una manca del nivell 2; seguretat.

La cúspide de la piràmide o cinquè nivell està representada per les necessitats d’autorealització, també anomenada motivació de creixement. L’autorealització consisteix en el desenvolupament integral de les possibilitats personals.

<<Si deliberadament planteges ser, menys que no pas ser capaç de ser, t’asseguro que seràs molt desgraciat>>, deia Maslow.

Les característiques d’una persona autorealitzada són, per Maslow, les següents:

-          Percepció clara i eficient de la realitat.

-          S’accepta de la seva pròpia naturalesa.

-          És espontani i oberts a noves experiències.

-          Natural i senzill.

-          És autònom i independent.

-          És creatiu, original i capaç de resoldre problemes.

-          Sap gaudir de la vida.

-          Bones relacions interpersonals.

-          Actituds  democràtiques.

-          Bon sentit del humor, capacitat amorosa, no és agressiu.

-          Accepta canvis en els valors socials. No és rebel contra una autoritat raonable, i no li falta valor per a enfrontar-se a la injustícia.

Per la realització d’aquests cinquè nivell, Maslow va agafar com a referents tres dels seus professors, els quals considerava persones que havien assolit i superat amb escreix els quatre nivells inferiors de la piràmide (necessitats físiques, mentals, espirituals…) i que a més vetllaven perquè aquestes necessitats seguissin cobertes al llarg del  temps, ja que s’havien d’anar cobrint, renovant actualitzant…, contínuament (respirar, dormir, menjar…).

Després d’investigar a altres persones, Maslow va trobar que només un 1% de la població són persones autorealitzades. Aquestes persones eren de mitjana edat (o més grans) i sense neurosis.

D’igual manera, també deia que qualsevol persona pot arribar al cim de la piràmide o tenir experiències que corresponen a una persona autorealitzada encara que no gaudeixi de totes elles. Que tots pugessin tenir alguna oportunitat d’arribar-hi era la funció de Rogers amb la seva psicoteràpia centrada en la persona.

L’esquema de l’Ernest:

Un cop tenim una necessitat (un motiu per Maslow) activem el nostre sistema com a resposta d’aquest amb la finalitat de, a partir d’una acció, satisfer aquesta mancança que tenim.

Aquestes respostes, aquestes accions o comportaments poden dividir-se, segons el nostre professor, en 3 comportaments:

Comportament orientats a la satisfacció de necessitats autentiques:

a)      Comportaments CONSTRUCTIUS: on s’assoleix l’objectiu de satisfer la necessitat autèntica i tothom (un mateix i els altres) en surt beneficiat

b)      Comportaments DESTRUCTIUS: S’assoleix l’objectiu de satisfer la necessitat autèntica però algu (un mateix, els altres, o tots dos) en surt perjudicat

c)       Comportaments FALLITS: els que no assoleixen l’objectiu de cobrir la necessitat autèntica.

Molts dels comportaments que fem són així i no satisfem res amb ells o encara acabem pitjor.

PRÀCTICA:

La pràctica consistia en que de cadascun dels 5 nivells de la piràmide busquéssim un comportament constructiu, un destructiu i altre fallit.

Aprofito per donar les gracies al meu grup de treball: en Miquel Bosch, l’Alba Cañas i l’Anael Prados, ells saben perquè.

Nivell 1: Necessitats fisiològiques

Concretament ens hem centrat en la gana

CONSTRUCTIVA: Situació en que una persona té gana i fa el dinar per ell i tota la familia
DESTRUCTIVA: Menjar menjà caducat, et senta malament i et poses malalt
FALLIDA: Un nen que té gana roba el berenar a altre company però el professor el veu i el castiga.

Nivell 2: Necessitats de seguretat

Posem pel cas que per anar a la feina passes per un carrer que té fama que es produeixin molts robatoris i atracs a qui va en solitari.

CONSTRUCTIVA: Vas acompanyat d’alguna persona més
DESTRUCTIVA: Donar la volta i arribar tard a la feina perquè no has trobat altre solució.
FALLIDA: Fer-te membre d’alguna d’aquestes bandas (perquè així no et facin res a tu, perquè formes part del seu grup, i li facis mal als altres).

Nivell 3: amor i pertinença

Has tingut un mal dia a la feina…

CONSTRUCTIVA: truques a la teva parella ja que saps que et farà bé i quedes amb ell/a després de acabar tots dos de la feina.
DESTRUCTIVA: truques a aquella persona i el fas venir sigui com sigui, que deixi tot el que està fent i et vingui a consolar.
FALLIDA: Vas al bar a veure molt i a ser infel a la teva parella.

Nivell 4: autoestima, respecte…

Avui surts de festa i hi haurà aquell noi que t’agrada…

CONSTRUCTIVA: T’arregues, et poses aquella roba que t’agrada tant, aquells talons i et fas un pentinat bonic, de manera que et sentís més maca.
DESTRUCTIVA: Et bloqueges i et poses a comprar roba com una boja. Al final ta sents bé, però has gastat tota la paga i més.
FALLIDA: Vas a la perruqueria i et cremen el cabell.

 
Nivell 5: autorealització

Voles fer més amb els teus estudis o la teva formació

CONSTRUCTIVA: Fas cursos que t’agraden per a aconseguir el teu objectiu i t’hi esforces molt
DESTRUCTIVA: Estudies i molt i et quedes tot el dia tancat a casa deixant de banda als amics (treus bones notes, però et quedes sense amics)
FALLIDA: Copies les respostes de l’examen d’aquella altre persona que consideres que ho farà millor que tu. Has fas per treure més nota i demostrar que ets competent, però realment tu saps que no ho ets perquè has copiat i aquella nota no és teva.

REFLEXIÓ:

La piràmide de Maslow, des de primer de Batxillerat on el professor de psicologia en va dedicar tota una classe a l’explicació de la piràmide, em va cridar molt l’atenció. La seva estructura jeràrquica reflecteix el que realment una persona sana pot tenir com a necessitats prioritàries (menjar, seguretat…) i secundaries (autorealització…). Encara que no per a tots sigui la mateixa estructura, és a dir, que ja que aquesta jerarquia no és universal.

Hi ha persones que anteposen la seva necessitat de sentir-se formar part d’un grup (nivell 3) a una de les necessitats fisiològiques claus per la supervivència (menjar), el que es traduiria en un trastorn alimentari per tal de formar part d’aquell grup d’animadores les qui semblen totes tan primetes i maques. Tal comportament em recorda a un documental que vaig veure, del qual no recordo el nom per desgracia. Tractava d’una investigació que van fer en una classe d’estudiants d’Amèrica (ja d’edat més avançada). Aquells alumnes, pel mateix motiu que les animadores (sentir-se part d’un grup, o sentir-se respectat) reaccionen de la mateixa manera que l’altre, contesten amb la mateixa resposta a la pregunta que fa el professor, encara que ells mateixos sàpiguen que no és aquesta la resposta (ells contestaven 7, encara que sabessin que la resposta era 10), però ho fan per no quedar malament i ser acceptats per l’altre, d’una manera o altre. En aquest sentit, quan tenim aquesta mena de comportaments destructius cap a un mateix i a vegades dels altres, no estarem posant-nos barreres per a assolir els nivells posteriors? Ens quedarem estancats al nivell 3 (d’acceptació, de formar part d’un grup...) sense poder arribar al nivell 4 (el qual es caracteritza, entre d’altres coses pel respecte a un mateix, valorar-se)? Potser aquestes persones, que realment presenten una patologia, “arriben”segons elles a aquests nivell, perquè és ara, quan l’animadora pesa 30 quilograms que se sent agust amb el seu cos.

Aquests aspecte m’ha fet recordar a una de les classes de desenvolupament i cultura quan ens varen explicar l’experiment de Harlow de les mares de felpa i de fil ferro i el petit monito. Es podia observar com el petit anteposava a les seves necessitats la seguretat (nivell 2) a la d’alimentació (nivell 1) en més de 80% del temps.

Realment, tornant a l’exemple anterior de les animadores, els humans, a contraposició de la visió humanista, som una mica egoistes, d’igual manera el meu argument també conté matisos de la piràmide  de Maslow i l’enfocament sistèmic (on el problema no el té la persona, sinó l’entorn, que condiciona aquests comportament), m’explico: Penseu que aquesta mateixa noia que llença el menjar d’amagat està pensant en algun moment en el nen del tercer mon que no té per menjar i està fins hi tot més prim que ella per una causa que ell no ha escollit? No és un comportament una mica egoista? Tampoc podríem culpar-la a ella del tot, ja que és l’entorn la que la condiciona a moure’s per aconseguir aquella necessitat, aquell motiu, amb els anuncis a la televisió i les models de cine. Potser Maslow tenia raó en que només un 1% de les persones aconsegueixen plenament el 5é nivell i podien arribar a pensar en elles i en els demés.

M’agradaria esmentar un aspecte que m’ha cridat  molt l’atenció. La distinció que feia Maslow entre necessitats i preudonecessitats. Entenia per necessitats allò que si no era satisfet la persona emmalaltia o es moria, mentre que si era una pseudonecessitat i no era satisfeta la persona no experimentava el que hem esmentat abans. Crear-nos pseudonecessitats és el que contínuament pretenen els anuncis, la publicitat: fer-nos creure que comprant aquella crema tan cara desapareixerà el nostre problema de cel·lulitis, que comprant-nos aquell desodorant lligarem més i que amb aquell cotxe deportiu semblarem famosos i serem l’enveja de tothom (i si es crees aquesta pseudonecessitat en la persona i realment aquesta presentes comportaments (sigui de la mena que sigui) per satisfer-la, llavors és que realment som envejosos i volem ser envejats?).

Cal a dir que la cúspide de la piràmide només és assolida per uns quants, encara que anhelada per tots. Es podria dir que, com en una piràmide o muntanya real, i que el camí cap a la autorealització fa pujada i requereix molt d’esforç. Precisament, el haver relacionat la cúspide d’aquesta amb el gran esforç que suposa, també crec que la vida ha d’estar de teu costat perquè hi puguis arribar. M’explico: difícilment un nen del tercer mon que no té per menjar es preocupi per assolir el següent nivell de seguretat, pertinença..., i gairebé impossible arribar a la autorealització. No els importarà gaire el nivell d’autorealització si no tenen l’altre nivell adquirit. Relacionant-ho també amb les persones que tenen menys recursos que nosaltres he pensat que les nostres necessitats varien d’un lloc a un altre. Així, més el preocuparà al nen de l’Africà pobra tenir un plat a taula que no pas a nosaltres, que qui més qui menys, tenim menjar a taula, policies al carrer (seguretat), una família, amics... (pertinença), directament ens preocupem més per l’autorealització, preocupant-nos posteriorment pels demés i les seves necessitats. D’igual manera, arribar fins al cinquè nivell, creieu que representa la felicitat per a la persona? Penseu que la persona autorealitzada ajuda als altres? O potser esta tan preocupada del seu exit i per mantenir-ho pot trapitjar als altres? Crec que les persones, en aquests sentit, som una mica animals, i pocs són aquells que, havent arribat al nivell d’autorealització donen lloc a ajudar als altres. És per aquest motiu que jo faria un altre nivell en la piràmide, el nivell 6 o nivell de la persona humana, fent elogi a la concepció que té l’enfocament humanista de l’humà. A aquest nivell correspondrien les persones que, encara que no necessariament hagin assolit tots els nivells anteriors, són autoreflexives amb si mateixes, conscients del que tenen i poden donar i se sentin capaces i vulguin ajudar a que els altres puguin avançar en el seu desenvolupament i assoliment de necessitats

Amb aquesta classe arribo a la conclusió que si els teus comportaments a l’hora de satisfer una necessitat (i ja no parlem de necessitats falses) són constructius pots anar avançant en els diferents nivells de la piràmide. Però  si els teus comportaments són destructius o fallits et poden fer estancar en un nivell i no avençar o fins hi tot retrocedir. Perquè aquestes persones puguin ser felices, estiguin en el nivell que estiguin i puguin anar avançant és important el paper del psicòleg, el qual segons la teoria de la piràmide, pot descobrir a que es degut aquest comportament depenent de qual sigui el motiu, aquella necessitat que la persona no té coberta, i treballar-hi. Llavors, en relació a la meva teoria del 6é nivell, els psicòlegs formem part a aquest? Qué en penseu?

M'agadaria acabar aquesta entrada amb un frase de Maslow:

<<Si deliberadament planteges ser, menys que no pas ser capaç de ser, t’asseguro que seràs molt desgraciat>>

Per saber-ne més:

Podeu llegir els llibres de Psicologia para todos, de l'editorial Piados.

També, fent "click" podeu llegir "el hombre autorealizado, hacia la psicologia del ser", de Abraham Maslow