Pràctica 8: Causalitat Circular

INTRODUCCIÓ:

L’enfocament sistèmic prové de la paraula sistema, i no s’ha de confondre amb el mot sistemàtic, ja que volen dir coses diferents.

Sistèmic, en termes generals vol dir més d’un (qualsevol situació grupal: teràpia de grup, en parella, etc.)

Es comença a considerar aquest enfocament a mitjans del segle XX, on triomfa la psicologia social, caracteritzada per la concepció que l’individu aïllat no existeix i que les persones som entitats en relació (és l’època de la propagació de la teràpia de grup, etc.).

D’aquí sorgeix la idea que un individu pot influir en els altres, i els altres en l’individu en concret. Jo afecto al altres, i els altres a mi. L’autor que més influencia en aquest enfocament és Gregory Bateson, antropòleg (imatge a la dreta).*

Aquesta concepció trenca amb alguns enfocaments anteriors  (com els que hem treballar a les altres pràctiques) els quals se centraven en l’individu, les seves necessitats..., i les explicacions de les patologies eres explicades de manera individual. En canvi, l’enfocament sistemàtic diu que totes les persones són elements d’un grup superior (famílies, equips...) i que llavors totes les persones estem connectades, d’una manera o altre, amb les persones del nostre grup de referència. Dit en altres paraules: estem connectats al món.

Una explicació que serveix molt bé per entendre la concepció que l’enfocament sistèmic té sobre aquest fet és la comparació entre les persones i les peses d’un rellotge. El rellotge té moltes peces que funcionen conjuntament pel funcionament de l’aparell, però si moguem una de les peces, encara que sigui la més petita, aquesta influirà en les demés, afectant a tot el conjunt. D’aquesta manera ens ve a dir que les relacions que mantenim contínuament amb els altres poden interferir en la nostra vida, i no fa falta que aquesta intervenció es donin directament, sinó que pot ser per mitjà d’una altre peça del conjunt, d’una altre persona.

Aquest efecte es pot relacionar amb l’explicació que li donen a l’anomenat efecte papallona. Aquest, diu que un aleteig de les ales d’una papallona al sud podria provocar un huracà al nord, a partir d’una successió de fenòmens que han tingut lloc a partir del vol de la papallona i que finalment han provocat el huracà a l’altre extrem del planeta. Doncs bé, per l’enfocament sistemàtic el vol de la papallona es podria traduir en, per exemple dins d’un context familiar, la malaltia d’un dels fills, la qual podria afectar a tota la família, o dit d’una altre manera, a tot el seu context, totes les altres peces del rellotge.

De les diverses relacions que les persones establim entre nosaltres poden existir diversos tipus de xarxes de relacions (o sistemes), unes amb finalitats més positives que d’altres per a l’individu. Són els sistemes saludables, que promouen el benestar de la persona i el seu creixement, o els sistemes insalubres. Aquestes últimes seran les que, segons aquests enfocament, explicarien l’origen de les malalties i  trastorns, la inseguretat, etc., ja que com hem dit abans ja no es busca la explicació, el perquè de la malaltia de forma individual focalitzant principalment l’individu, sinó que ara es busca la causa en les seves relacions, el seu context, i s’entén que l’individu només és qui manifesta, amb la seva patologia, la causa. Des del punt de vista sistèmic la persona no té la culpa del que li passa (despatologitza a les persones), elles no són el problema. No hi ha persones malalties, hi ha sistemes insalubres.

D’aquesta manera, per buscar l’origen de la patologia, cal entendre com és la xarxa de relacions que s’estableix dins del sistema del qual l’individu en forma part.

Aquestes persones que presenten els símptomes d’un sistema insalubre són anomenades PI (pacients identificats). Aquests PI seran tractats de manera diferent segons convingui. Potser es tractarà el conjunt que forma la parella, potser el que forma la família sencera, o només als fills... Hi ha infinites maneres, però sempre destacant que l’individu no es qui té el problema, sinó qui l’exterioritza.

Abans d’aquest enfocament sistèmic es considerava la causalitat lineal. Aquest concepte es basava en que A era causa de B, i per això quan hi havia A es presentava com a conseqüència B. Aquesta concepció s’utilitza molt en el model mèdic i físic. D’aquesta manera el que es pretén es descobrir la causa (A), tractar-la i acabar amb els efectes (B). En l’enfocament sistèmic, per contra, es diu que mai es pot arribar a saber la causa concreta d’un esdeveniment, d’un comportament humà, ja que hi ha infinites possibles causes, i és impossible determinar-les. És a dir, sap que el comportament de l’individu A té a veure amb les relacions que estableix amb els altres individus, que l’afecten de manera indirecta o directa, però no hi ha una causa en concret).

Tanmateix, el comportament humà és causa i conseqüència (un individu afecta a altres, i aquests altres a ell), raó de més per corroborar la impossibilitat de cercar la causa concreta (o dit d’una altre manera: trobar el comportament X del individu Y que va actuar i influir, de manera conscient o no, en l’altre individu en el moment T).

No acabaríem mai de determinar perquè aquella persona es comporta així, a més, es pot donar el cas que la causa hagi desaparegut i el comportament segueixi intacte. Posarem un exemple amb el qual s’enten millor aquest últim concepte: Posem pel cas una parella que acaba d’anar a viure junts. Un dia el noi està cuinant un rostit i el fica en un determinat recipient. La xicota li pregunta perquè ho fa d’aquesta manera, que ella no ho havia vist mai de fer-ho així, llavors el noi li diu que és que la manera correcta de fer-ho és aquesta. Un dia, quan estan a ca els pares del noi, la noia li pregunta a la mare com és que el seu fill fa d’aquella manera el rostit, i ella li diu que perquè a casa seu no tenim altre recipient més gran i l’havien de posar en aquell. Amb això ens vol dir que el comportament d’aquest noi es degut a un altre comportament que va influir en ell (en aquest cas, el de la seva mare i la forma de fer el rostit) i aquest comportament encara persisteix, encara que ara potser tingui la possibilitat de fer-ho en un recipient més gran. Els autors sistemàtics anomenaran a aquest fet equilibri homeostàtic (s’ha perdut el valor de fer-ho, però es segueix fent així).

A l’enfocament sistemàtic, però, no l’importa gaire la causa del fet en si. Els sistemàtics no es preocupen per esbrinar si va ser primer l’ou i desprès la gallina o a l’inrevés des de l’enfocament sistemàtic no importa la resposta, no importa què va ser la causa de què, perquè, primer, no la podem determinar ja que n’hi pot haver infinites causes i, igualment, A pot causar B, que causarà A, que a la vegada donarà lloc a B.... Es circulat, per tant, el procés es circulant, i en aquest cas interminable.

La idea d’haver de cercar la causa per solucionar el problema no és recolzada pels sistèmics. El que ells recolzaran serà que per solucionar un problema, com pot ser una malaltia, s’ha de trencar amb el cercle viciós on hi té lloc, en el sentit que aquest cercle, aquesta xarxa de relacions, aquests sistema, és insaluble, i dona lloc conseqüències nefastes, i no hi ha una causa concreta.

Quan la figura del psicòleg hi intervé entra en el sistema, passa a formar part d’ell i hi influeix. És el que s’anomena IATROGÈNIA: les intervencions tenen efectes. La iatrogènia de la psicologia pot ser que una sola frase afecti molt positivament o pel contrari negativament.

El tipus de relacions que es poden establir quan s’entra en un cercle (bo o dolent) segons l’enfocament sistemàtic són:

(els següents exemples i definicions són extretes del Blog de fonaments de psicologia)

-          Relacions simètriques: Que es produeixen quan els diversos elements del sistema interactuen de forma semblant.

-          Relacions complementaries: Es donen quan els diversos elements dels sistema interactuen de forma diferent (tenen rols diferents).

Tant un tipus de relació com l’altre poden ser constructives o destructives.

-          Relació simètrica:

o   CONSTRUCTIVA: Dos alumnes que competeixen per veure qui dels dos prepararà millor una prova (retroalimentació mútua)

o   DESTRUCTIVA: una parella que discuteix i es fa recriminacions mútua i contínuament

-          Relacions complementàries:

o   CONSTRUCTIVA: un pare que dona consells assenyats als seus fills

o   DESTRUCTIVA: relació que formarien la persona que abusa i la seva víctima

Sigui quina sigui la relació, arribem a que la persona no en té la culpa i no hem d’intervenir directament en ella, sinó que podem “tallar” en alguna de les fletxes que estableixen relacions, com podem veure al exemple següent, o bé introduir nous elements, etc.

PRÀCTICA:

Confeccionar quatre seqüències de causalitat (que el cercle pugui acabar o començar en qualsevol punt). Una per a cada relació (sistèmica i complementaria) amb la seva corresponent relació constructiva i destructiva.

Aquesta pràctica ha estat confeccionada per Laura Albó, Alexandra Chacón i jo mateixa, Melissa Casado.

REFLEXIÓ:

M’ha cridat molt l’atenció la similitud amagada que hi ha entre l’exemple de l’efecte papallona i com l’acció d’un individu pot afectar (de manera conscient i inconscient) a les reaccions dels altres, fins hi tot a un grup de persones. L’efecte que pot causar l’aleteig d’una papallona pot, segons alguns pensaments, provocar un huracà a l’altre part del món mitjançant una sèrie de relacions en cadena. De la mateixa manera (i fins hi tot més real), doncs, els actes d’una persona poden afectar amb més o menys mesura a una altre persona, de manera directa o indirecta, condicionant el seu desenvolupament cap a millor o pitjor.

De l’enfocament sistemàtic he après un punt de vista nou en el qual no hi havia pensat. Aquest punt és que un cop intervinguent en la xarxa de relacions que hi ha en un conjunt de persones (per exemple, un grup classe, un dels individus dels part és marginat pels altres) no es tracta directament a la persona que té el problema en si, sinó al seu entorn. Realment em va sobtar molt aquesta concepció, ja que té lògica que l’entorn de l’individu condicioni molt la seva predisposició a patir unes o altres malalties o conseqüències, encara que no hi hagi causa concreta (les causes són múltiples, interactuen entre elles i s’influeixen mútuament). No es pot dir que aquest noi sigui marginat perquè fa pudor, ni que el que té depressió és perquè el seu fill se’n va anar a viure lluny i se sent sol... Hi ha més d’una causa. Tot hi així, pensar que a l’entorn es troben les possibles causes és un argument, des de el meu punt de vista, més que encertat. Tanmateix, penso que a l’hora de fer les teràpies és difícil poder tractar a tots els integrants d’un grup, ja que possiblement hi haurà algu que no en vulgui participar... Llavors, aquests psicòlegs que no fan la teràpia a no ser que hi siguin tots els integrants, què fam si això no és possible? Canvien potser la seva manera de fer la teràpia?

Segons l’enfocament sistemàtic el problema és a l’entorn de l’individu, però on busques les mancances o desajustaments que pateix aquests individu malalt amb les seves interaccions amb el medi? En quin context? En la família? En el grup de treball? Està clar que aquest individu, alguna cosa del seu entorn fa que presenti els símptomes d’una depressió, però on ho busques? On intervens? Com comences a saber on tractar si hi ha infinites causes? De quina manera, si al voler millorar la situació d’aquesta persona (que seria el paper del psicòleg) t’infiltres en el cercle i en passes a formar part? Podria ser també que aquesta acció no fos la més encertada i encara empitjorés més les coses...

D’igual manera m’agradaria destacar que, com deia Maslow, no s’ha d’extrapolar res a tota la població, ja que podria ser que un mateix context influenciés de manera diferent a dues persones, i que una desenvolupés depressió i altre no. Per tant, hauríem d’evitar comentaris com: ella està això perquè l’ha deixat el seu xicot, o aquesta dona es comporta així perquè els seus pares es van separar quan era petita...

Fent la practica m’he adonat de com de “fàcil” ens semblava al meu grup i a mi trobar sistemes circulant on s’hi  estableixin relacions destructives. Trobàvem exemples que es podrien trobar un dia qualsevol de la nostra vida, la qual cosa em fa pensar la quantitat de situacions que afavoreixen que una persona pugui emmalaltir, sentir-se insegura, poc valorada..., i lo conscient que en som d’això. Reflexionar-hi ens pot ser de serveix per evitar aquells contextos nocius per nosaltres i buscar solucions per a aquelles situacions que, per desgracia, podem estar vivint.

La concepció circulant té molta lògica, sobretot en les relacions destructives. Penso que en les constructives, a part de ser les menys nombroses, un pas en fals pot donar lloc a una relació destructiva, per petit que sigui aquest pas. En canvi, una relació destructiva més difícilment es convertirà en positiva, precisament perquè si hi ha infinites causes i molts contextos, com ja he dit abans on comences a buscar i actuar? I com? Quan una parella es baralla i cap dels dos para o cedeix aquella discussió no acaba mai i contínuament es va autoalimentant (negativament) fent la discussió més grossa i possiblement més agressiva.

Quan dues persones discuteixen per exemple, d’un fet tan insignificant com decidir anar a un lloc o a altre de festa, podria ser que aquestes dues (o més persones) discrepessin en les seves opinions i així doni lloc a discussions. Primer, discutir amb arguments relacionats amb el problema en si, però desprès, a mesura que la baralla avança i cap dels dos cedeix, comencen a “llançar-se pedres” els uns als altres, acrivillant-se amb arguments que no tenen res a veure amb anar aquí o allà (tema que semblava ser la causa principal de la baralla). En els moments en que  les persones es llancen coses en cara, sobretot de temes de temps enrere (que semblaven oblidats o/i perdonats) es veu també el que les persones porten amagat i potser la el començament de la baralla va ser, com es diu en castellà, “la gota que colma el vaso” i hi ha moltes altres causes per les quals allò tard o d’hora hauria passat, independentment de si haguessin decidit anar aquí o allà.

En aquells moments es vol superar les paraules de l’altre, amb arguments cada cop més forts, més amenaçant i cruels. No volem quedar per sota de l’altre, volem ser més, més forts, més grans, i llençar pel terra els arguments de l’altre i en conseqüència, a la persona en si. Però, què aconseguim amb això?

Tot aquest embolic em fa pensar que quan es presenta un problema és més fàcil tallar-ho d’arrel que no pas intervenir, però amb mi discreparien els sistèmics, que em dirien que no puc tallar d’arrel res perquè no en puc saber la causa concreta, i com que no vull entrar en cercles viciosos amb ells i acabar malament, continuaré amb la meva reflexió i deixaré amb interrogant (de moment) aquest últim aspecte...

Tot hi que estic molt d’acord amb que l’ambient i el context en el que viu i es relaciona l’individu el condiciona, també discrepo en certa manera en la forma d’actuar. Penso que es encertat actuar en el context de la persona, però, pel meu punt de vista, també actuaria sobre l’individu en si, el qual en aquell moment presenta el problema i que, si no volem que empitjori, hem de tractar-lo a ell també. A la meva manera de veure-ho, treballaria a la vegada pacient i entorn.

En relació a aquesta pràctica i les relacions que les persones estableixen entre si, penseu que es l’individu el que forma la societat, o és la societat la que forma l’individu? És una pregunta semblant a la de l’ou i la gallina, però penso que podríem extreure’n un debat ple de diversos punts de vista.

M’agradaria acabar aquesta entrada amb una frase de Carl Gustav Jung (1875-1961), psicoleg i psiquiatre suís, molt bon amic i company de Fred, que té molt a veure amb el que els contextos poden influenciar.

<<El hombre sano no tortura a otros, por lo general, es el torturado el que se convierte en torturador>>.